Avui, mentre estava desdejunant una bona tassa de xocolate amb Coca bova he encés la televisió i fent zapping he arribat a Telecinc i el seu típic programa d’Ana Rosa Quintana (per què, ha pesar del fracàs dels programes, sempre surten les mateixes cares per televisió?). Horrible.
Estaven fent-li una entrevista telefònica a una passatgera que anava amb el vaixell aquest que es va afonar a Grècia fa uns dies. Al final he agut de cridar “Fills de puta!” i canviar de cadena. No podia soportar més les preguntes dels “periodistes” (aquests subjectes tenen títol? tenen ètica periodística?).
Algunes joies que li han preguntat: “¿Es cierto que había niños perdidos en el barco, sin sus familias?“, “¿Es cierto que rescataron primero a los turistas americanos y japoneses?” i la gota que ha desbordat el got… “¿Es cierto que los marineros se vistieron de paisano para abandonar el barco?“.
La dona insistia en que el rescat, amb els seus punts dèbils i forts, no havia estat massa caòtic i se’ls havia atés bé, almenys pel que a ella i la seva família respectava. A la primera pregunta ha contestat que ella havia sortit amb tota la seva família, home inclòs, en una mateixa barca. A la segona ha contestat que ella va sortir amb el segon bot que havia sortit del creuer i a la tercera no sé que contestat, he apagat la televisió.
Aquests periodistes sense escrúpols, que formulen les seves preguntes amb trampes i que intentaven, per sobre de tot, per sobre d’informar, afonar el treball (més bo o més dolent) dels equips de rescat grecs, no es mereixen res més que el qualificatiu que no he pogut evitar dir-los. Perquè aquests periodistes han abandonat tota ètica o moral per les exclusives, en definitiva pels diners. Aquests personatges són l’escòria del periodisme i el càncer de la “societat de la informació”, càncer que és ja maligne. I el que més em preocupa és que gran part de la societat el sofreix, i amb molt de gust.
En fi, el millor que podeu fer és no veure la televisió, imagine. Jo de totes maneres seguisc mirant les telenotícies de La 2 i els Simpson. Els segons perquè ja són un vici i les notícies, perquè des del meu punt de vista són les millors ja que s’ocupen de tot el sensacionalisme únicament el necessari i la resta, l’ocupen a notícies, que ajuden a obrir els ulls i veure que la realitat trascendeix més enllà del què passa a casa nostra i que tot no és negre en aquesta vida.
PD: Per a negre el que li ha passat al meu pobre “amic” Javier Malonda (com escriu l’home aquest… Grrr… Quina enveja!). Llegiu “El peor día de mi vida moderna” en el seu blog, no té desperdici. Ànim.
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}
Esta innegable fal·làcia actual és d’allò més interesant. Pense que has sigut massa honrat i honest amb els nostres conciutadans, els periodistes, al igual que la RAE (sensacionalisme: tendència a produïr sensació, emoció o impresió, amb notícies, successos, etc). L’encapçalament, amaga més impureses que el triòxid de sofre; quan parlem d’aquest eufemisme adjectiu, se’n defuig (i massa) de la ràtzia humana, de la insensibilitat inmaterial, de la perversió de la realitat, de la pornografía de l’evidència, de la dramatització de la veracitat, de l’objectivitat macabra, de l’ètica adversa, de la propaganda política, del sesgament lucratiu, de la informació cancerosa (com bé dius tú), de l’explotació mediàtica, del raonament tergiversat, de la manipulació escandalosa, de l’avidesa moral, de la percepció desfigurada, de la reflexió adulterada, de la violació col·lectiva, del fetor periodístic i de la distorsió narrativa.
Sí, sobretot de la distorsió (gran mot aplicable al grandiós món del periodisme actual) narrativa. Els anglesos solen anomenar a aquesta conglomeració de embulls “bad taste press” quan ací es parla del “món del cor” o “periodisme rosa”. Curiós. Més curiosa encara, la “bad taste press”, i ara més que mai, en programes dels quals l’única estratègia d’atraure la ignorància és amb el crim, la violència i la pornografía, que per cert són les millors ferramentes i agents de venta i publicitat. Açò és resultat de comerciar amb la informació produïnt espectacle, és a dir, incrementant els ingressos al marge de qualsevol consideració ètica. Ara em pregunte, al igual que un mirall trencat… ¿Es cert que havía ineptes periodistes perduts al plató, sense poca vergonya ni sentit comú? ¿És cert que salvarien primer a la ignorància i la violència? i…¿És cert que el sofisme es va disfressar de periodista per contaminar la realitat?
1 | Vicent April 10th, 2007 at 12:26 am