Com que en filosofia són més importants les preguntes que les mateixes respostes, en aquest post començaré formulant algunes preguntes, aixó sí, després de citar-vos aquest text del llibre “El món de Sofia” en el que es fa una analogia entre un conill i el món.
Es pot treure un conill blanc d’un barret de copa alta buit. Atès que es tracta d’un conill molt gran, aquest truc dura molts milers de milions d’anys. En l’extrem dels fins pelets de la seva pell neixen totes les criatures humanes. D’aquesta manera són capaces de sorprendre’s per l’impossible art de la màgia. Però conforme es van fent majors, s’endinsen cada vegada més en la pell del conill, i allí es queden. Estan tan a gust i tan còmodes que no s’atreveixen a tornar als fins pelets de la pell.
Amb aquest fragment de text intente dir que quan ens submergim en una cosa no podem veure la cosa en si. Nosaltres, al estar en La Terra no podem veure tota la seva extensió.
Per tant, com devem jutjar una persona, després d’haver-lo conegut i relacionant els seus actes amb la seva persona (records, actitud, emocions…) o bé, jutjant objectivament els seus actes?
Per altra banda, devem jutjar els actes no racionals d’una persona? O bé, com que no són control·lats per la seva raó no devem jutjar-los?
Espere comentaris.
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}