El passat divendres vam fer un xicotet examen de literatura d’uns llibres que ens haviem de llegir al primer trimestre (degut a un accident que va sofrir la professora no haviem pogut fer l’examen encara). De El árbol de la ciencia (l’altre llibre que haviem de llegir-nos) ja us vaig parlar fa ja uns mesos, avui toca el drama de Valle-Inclán.
Breument, aquesta obra de teatre conta l’última nit de Max Estrella, un fantàstic poeta que viu una vida bohèmia en la més absoluta probesa en el decadent Madrid dels anys 20.
El més interessant de l’obra, des del meu punt de vista, és la doble intecionalitat d’aquesta, que queda reflexada en el títol. Per una banda, Valle-Inclán, ens mostra que la vida bohemia de la nit madrilenya, està plena de ments il·luminades, fantàstics intel·lectuals, però intel·lectuals que malviuen en la més absoluta pobresa i incomprensió social.
Aquests personatges d’alt nivell és mesclen amb els de més baixa casta: borratxos, delinqüents, prostitutes, etc. L’autor, s’apiada de la ignorància d’aquests últims; però, per altra banda, a la vegada que denúncia el marginament de la classe intel·lectual, arremet contra ella degut al seu comportament hipòcrita. Max Estrella, després de conèixer un anarquista català en la presó i reafirmar així el seu sentiment de repulsa contra una societat podrida, accepta gratament un sou del Ministre de Governació, un antic amic d’ell, a canvi de res. Es ven al poder.
Per això el doble sentit del títol. Per una part el podem interpretar com què la vida bohemia està plena de ments il·luminades; i per l’altra, com que la vida bohemia té molt poc de lluminosa ja que es desenvolupa en la més absoluta pobresa.
Les dues obres es poden relacionar en quant a la incomprensió de la intel·lectualitat per part de la societat i la depresió que moltes vegades causa veure el món com és en realitat, i no com se’ns mostra pintat. En definitiva, que ser un geni no és gens fàcil (cosa que comprenia molt bé el mateix Valle-Inclán).
Jo personalment, preferisc veure-li un poc de color a la vida i quedar-me amb la cita de Flaubert:
Compte amb la tristesa. És un vici.
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}