Ja feia temps que no escrivia res; i és que aquestes últimes setmanes he estat més fora de casa que dins. Des de que us vaig escriure, recent diagnosticada la malaltia, a hui ha passat molt de temps i durant aquest he tingut temps a fer moltes coses, les més destacables: un viatge a Andorra (amb la família), una LAN Party i la preparació d’un altre viatge a Anglaterra (el proper dissabte marxe).

El passat dilluns 12 vaig marxar cap a Andorra per passar allí quatre dies (tres nits). Un xicotet viatge per desemboirar-se i gastar-me els diners que vaig poder recuperar a l’anular el bitllet Interrail (a última hora). A Andorra ens allotjarem en un xicotet apartament en la parròquia d’Encamp (allí parròquia equival a municipi o terme).

Cal dir que un se n’adona de seguida quan entra a Andorra (a part d’haver de passar per la frontera), trobes moltíssims cultius de tabac, totes les indicacions en català i concecionaris de cotxes de luxe.

El primer dia no ens donà temps a molt, anàrem a comprar provisions per passar els dies que haviem d’estar al país dels Pirineus i passetjarem pels xicotets i empinats carrerons de la ciutat andorrana d’Encamp.

El segon dia, pel matí, anàrem a fer una ruta a peu per unes sendes en la parròquia de Canillo. Va ser molt relaxant i agradable el passeig, gens dur i amb unes vistes precioses. Passetjar entre una flora exuberant i trobar-te amb xicotets monuments medievals és d’allò més gratificant i recomanable. Per la vesprada vàrem fer el que fan molts turistes a Andorra: comprar. Què vaig comprar? Poca cosa: unes sabatilles (que em feien falta…) i una corretja (que també!). Les “compres”, o almenys el passeig, el férem a Andorra la Vella, la capital de l’únic país del món on el català és la llengua oficial. Per la nit, anàrem a Sant Julià de Lòria, on vam poder gaudir d’un fantàstic concert de folk d’un grup mallorquí (Al-Mayurqa) i comprar el disc dels músics.

El tercer dia, de matí, anàrem a la parròquia d’Ordino, molt coneguda per les seves pistes d’esquí. Com no hi havia neu, anàrem a visitar els Estanys de Tristaina, tres llacs glaciars en el cim d’unes muntanyes. És estiu, però es notava que allò és clima d’alta muntanya. Els cims estaven pelats, molt poca vegetació i feia un poc de frescoreta. Per dinar tornàrem a Canillo, on haviem trobat un fantàstic restaurant on dinar. Després tornàrem a Encamp i per la vesprada passetjarem per la parròquia d’Escaldes-Engordany. Per la nit disfrutarem d’un fantàstic concert de blues, llàstima que no puguerem acabar-lo (haviem de dormir per alçar-nos prompte i tornar a casa).

D’Andorra m’agradaren moltes coses i altres no tant. M’agradaren els paissatges, la neteja que hi havia dels carrers i parcs i el respecte als llocs públics, que la policía no duia armes, que el català és la llengua oficial de l’Estat, etc. I el que no m’agradà tant és l’elevat preu de les cases (molta especulació hi ha per allí…), l’excessiu preu d’algunes coses primàries (allò d’anar a comprar a Andorra perquè tot és més barat s’ha acabat), que continuen amb tradicions molt antigues i innecessàries com és el co-principat (un co-princep és el bisbe d’Urgell i l’altre el president de la República Francesa); i finalment les innumerables banques privades que hi ha, que ajuden, segurament, a la ploriferació de l’especulació i, m’atreviria a dir, la màfia d’Espanya. De totes formes, Andorra sembla un bon lloc per viure o, com a mínim, per visitar vàries vegades.

Posaré algunes fotografies en el meu compte a Flickr. Queda pendent, per tant, parlar-vos de la LAN Party i del viatge al Regne Unit.

Filed under: Viatges, El Blog |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts