Això és el que diuen per les terres d’on vinc. Com us vaig dir, havia de passar uns dies a Anglaterra (concretament a Londres i els voltants) on estava treballant la meva cosina (jo i un amic). I així ha estat.

Vaig marxar cap a les terres anglosaxones el dissabte de matí des de l’aeroport d’Alacant amb una companyia anglesa de low-cost (EasyJet). El vol va ser fantàstic. Sols havia anat una vegada amb avió, quan era molt xicotet, i no recordava com era volar. M’encanta. Veure el paisatge des del cel és meravellós i, per sort, no vàrem sofrir turbulències. D’alt de l’avió el pilot anava contant acudits, per suposat en anglès. Tothom es reia menys nosaltres dos, que no enteníem de que deien.

Quan arribarem a l’aeroport de Gatwick, després de passar els controls de seguretat pertinents, eixirem a l’estació situada al mateix aeroport i comprarem un bitllet de tren cap al poble on teníem l’allotjament: Farnham (Surrey), un poble situat a una hora en tren de Londres. Quan arribàrem a Farnham estava la meva cosina esperant-nos. Agafàrem un taxi que ens portà a la casa on teníem dos llits alquilats (25 lliures -37 euros- per persona/nit… i és el més barat!), ens presentarem a la parella de vellets propietaris i marxarem al poble a sopar. Soparem a un restaurant francés… i a dormir!

El diumenge, aprofitant que feia bon temps (cosa estranya a Anglaterra), marxàrem a Brighton, el Benidorm/Sitges anglès. Benidorm per la platja i l’aglomeració de gent i Sitges per la comunitat homosexual. La ciutat no estava mal. No hi havia edificis alts (prompte descobriria que això és cosa comuna), tot eren cases i abundaven els parcs i jardins. Dinàrem a la mar, passejarem per la ciutat i per la vesprada cap a Farnham altra vegada a sopar (una pizza) i a dormir.

El dilluns visitarem la ciutat del Thames. Teniem dos dies per visitar-la -molt poc tremps-, així que optarem per fer una ruta ràpida el primer dia a tots els punts clau de Londres. Visitàrem el London Eye (no pujàrem, massa diners), el Big Ben, el palau de Buckingham (canvi de guàrdia reial inclòs), el Regents Park, la Torre de Londres (on estan les joies de la corona britànica) i el Tower Bridge (el pont més famós de Londres). Una vista ràpida a tota la ciutat, però no podíem fer altra cosa si volíem visitar museus també.

Així ho férem el dimarts. Dia cultural, fast-culture més ben dit. Pel matí al British Museum (ens centràrem en Egipte) i per la vesprada el Natural History Museum (dinosaures i fòssils marins) i el Science Museum (la segona planta estava tancada).

Finalment, el dimecres ens vàrem d’apanyar el meu amic i jo sols. El vol de la meva cosina era de matí i el nostre de nit. Així que optarem per visitar el poble de Farnham. Visitarem (per fora) el castell, el parc (era enorme) i la St. Andrew’s Church. Després anàrem i compràrem un parell de coses (jo tres llibres -en anglès- i una maleta que estava al 50% de preu, una ganga!).

A les 20:45, després de passar tots els controls de seguretat de l’aeroport anglès, l’avió s’enlairà de nou cap a Egpanya i a les 00:15 estàvem a Alacant.

Impressions? Algunes molt bones i altres no tant. Fantàstic el caràcter de la gent (sembla mentida per la prepotència dels anglesos que venen ací). Pel que a mi respecta em tractaren esplèndidament (excepte en una ocasió que a continuació narraré) i molt educada. La gent es dirigia a tu amb un “excuse me” o un “sorry”. Per qualsevol agraïment “thank you, very much”.

Molt bé també la tolerància als no-nadius. Vaig veure moltes parelles formades per un membre blanc i un altre de color, ací mai n’he vist cap. A més, els “immigrants” (o no-nadius) no es dedicaven precisament a paradetes de Fish & Chips: molts homes negres eren empresaris i executius que treballaven en centres financers i molts pakistanís o indís (no sé diferenciar-los) conduïen cotxes deportius “d’alto estánding” (Ferrari, Porsche, Aston-Martin, etc.); i les úniques que compraven cap cosa a Harrods, els més famosos grans-magatzems de Londres, eren les dones àrabs (amb el seu mocador tapant-los la cara inclòs).

Londres és la millor ciutat que he vist mai (no n’he vist moltes) perquè no té cap edifici de més de tres plantes (excepte un xicotet nucli financer) i aquests ocupen tota un carrer de llarg i no semblen edificis, sinó cases. La resta, el que no és el centre, està format d’urbanitzacions. A més, abunden els parcs i jardins. Enormes, verds i amb fauna variada (peixos, esquirols i aus) i es veu un cel blau (en contra del que es pensa), meravellós. No sembla que Londres haja estat una ciutat de les més contaminades degut a la seva forta indústria dels segles XVIII, XIX i principis del XX. Està completament neta (i això que no hi ha quasi papereres!).

Però no és el món de Pin-i-pon (com deia la cançó de Catximba). Allà on he estat he comprovat que condueixen com bojos. I no ho dic perquè condueixen per l’esquerre, sinó perquè ho fan a tota velocitat i sense respectar als vianants. Allí té preferència el vehicle i no hi han passos zebra, has de polsar un botó al semàfor quan vulgues passar, i esperar.

A més tot és caríssim. Imagine que això es compensarà amb els sous que cobraran, però no sé molt cobren de terme mig. La conversió és bàsicament aquesta: el que ací et costa 1 euro, allí et costa una lliura. Perfecte, excepte que 1 lliura és quasi 1 euro i mig, per tant tot és un 50% més car (a excepció del tabac i l’alcohol, que ho són molt més!).

I finalment, com a punt negatiu queda la paranoia. Degut als atemptats de l’any passat i als intents d’atemptats fallits d’enguany. La seguretat és extrema. Que servisca de prova aquesta anècdota.

El dimarts estava fent fotos per tot arreu. M’agrada fotografiar-ho tot, no sols les típiques fotografies “de postal” als monuments estrella de Londres (que també n’he fet); sinó a la gent, als carrers, a una casa normal que em crida l’atenció, als jardins, al metro, etc. I ací estigué el problema. Vaig fer una fotografia dins del metro on apareixia la meva cosina i el panell de direccions amb les línies de metro (per cert, el servei de metro és molt bo, un poc vell i sorollós, però bo) i quan vaig apartar la càmera de l’ull un home de seguretat em demanà que l’acompanyara (Please, come with me…). Em preguntà perquè estava fent fotografies dins del metro. Una pregunta que no sabia com respondre (què respons? i com ho fas en anglès?!), així que vaig optar per l’estratègia “del guiri“. Em vaig posar a contar-li (en anglès-indi) que venia d’Espanya i que estava de vacances, que qui sortia a la fotografia era la meva cosina i el seu nuvi i que si ell ho dessitjava eliminaria la foto. Li vaig mostrar les altres fotografies en la càmera (Déu beneïsca les càmeres digitals!) per mostrar-li fotos més “normals” que fan altres turistes i em va deixar marxar, no sense abans disculpar-se.

I això és tot el que em ve al cap ara. Em quedaren moltes coses per veure i fer, serà qüestió de tornar. Ja posaré algunes fotografies al meu compte Flickr (i les d’Andorra). Ara a gaudir dels últims dies de vacances (i d’ametlles i garrofes) i cap a la rutina de nou!

Filed under: Viatges, MyLife |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts