Aquest és l’objectiu de la Fundació creada per Hari Seldon, un psicohistoriador que preveu com l’Imperi Galàctic anirà “a fregir espàrrecs” ens uns pocs (relativament) anys. La caiguda està assegurada, l’únic que poden fer és abreujar al màxim el “període de barbàrie” entre la caiguda de l’Imperi i la reunificació d’aquest (també prevista per Hari Seldon).
Aquesta podria ser la línia principal d’una de les obres clau, junt amb “Jo, Robot”, d’Isaac Asimov: “Fundació”. Però tot i què, certament, els cinc capítols que componen la novel·la es revereixen a aquesta història, els cinc passen en èpoques diferents del “període de barbàrie” (excepte el primer que compta la fundació de La Fundació, valga’m la redundància); en realitat podrien llegir-se separats un dels altres perquè conten històries diferents cadascun d’ells.
Però que és la Fundació? Com he dit, Hari Seldon, un expert científic en la psicohistòria (la ciència que analitza el comportament de grans grups de persones i que es capaç de preveure aquest comportament “global”), se n’adona de què el gran Imperi Galàctic està corromput i no té salvació. L’únic que pot fer la civilització per ella mateixa és crear una gran enciclopèdia on s’arreplegue tot el coneixement científic fins el moment, evitant així que aquest saber acumulat durant tants anys caiga en l’oblit i es perda degut al període de sequera intel·lectual que passarà la humanitat.
Per això es crea la Fundació (en realitat es crea forçadament, ja que els científics que s’estaven encarregant d’ella són exiliats a Términus, un planeta allunyat del centre de la galàxia), una societat formada únicament de científics amb un únic objectiu: la Enciclopèdia.
Però a mesura que aniran passant els anys i degut a diversos contratemps en la tasca dels científics, aquests aniran abandonant el seu propòsit per convertir-lo en una cosa secundària i començaran així en convertir-se ells mateixos en eixe Imperi perdut.
L’obra és una còpia futurista de la història de la humanitat des de la caiguda de l’Imperi Romà fins a l’actualitat, passant per Edat Mitjana i Edat Moderna. I això és precisament el que té de bo. Asimov ens mostra que la història es repeteix en cicles i què per això és important aprendre dels errors (d’ací la importància de la Enciclopèdia); i ens diu, també, que pareix que no aprenem d’ells…
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}
Un gran resum d’una gran obra, justament ara m’estic acabant la primera part, i la veritat és que no m’ha decebut gens. És probablement una de les millors obres de ciència ficció junt al Dune de Frank Herbert.
1 | Eckreth November 14th, 2007 at 9:12 amLa de Dune no l’he llegida. He vist la pel·lícula (com tothom, imagine), però no he llegit el llibre. Me l’apunte a la llista de pendents…
PD: Gràcies per comentar, és el teu primer comentari al blog, no?
2 | Joan November 15th, 2007 at 1:05 pmIdò, que curiós! Divendres passat en parlàvem el Vicent de C. Naturals i jo. Ambdós ara va i resulta que som fans de l’Asimov. Aquesta la vaig llegir quan tenia 16 i em va pegar per llegir-me tooota la col·lecció de ciència ficció de la Biblioteca del meu poble. Excepcionalment ben dotada: centenars d’obres (no té mèrit, eren contes curts la majoria, però també obres extenses). No hi ha casualitats! En la vida, no hi ha casualitats, ho he aprés, per fi. Seran certes les teories de la psicohistòria? El meu personatge preferit a més del darrer bibliotecari, és el general Belstar, el alter ego del meu admirat Belisari, el general de Justinià.
3 | Ferran November 24th, 2007 at 9:13 pmPer cert, t’has llegit Món anell? O Cita amb Rama? O Cau la nit? Fes-ho. Són clàssics. I especialment l’últim és increïblement colpidor.
Vaja bé!
Quant de temps sense veure’t per ací! Un plaer tornar a llegir-te! Me’ls apunte a la llista de pendents.
4 | Joan November 27th, 2007 at 9:41 pm