Avui he acabat de llegir el llibre Diario de un skin y ahir vaig veure la pel·lícula This is England. Estic convertint-me en un nazi? No, tranquils…

El llibre me’l va regalar mon pare aquests nadals i he anat llegint-lo quan he tingut temps (és cert això que diuen que a la universitat llegeixes menys, almenys a uns estudis com els meus). Total que avui l’he acabat.

El llibre compta com un periodista s’infiltra entre les files dels skinheads nazis (fa la diferenciació entre skinheads nazis i redskins, però dels últims no parla molt) espanyols i descriu les activitats que duen a terme aquests grups així com les relacions que tenen amb altres sectors més ben vistos per la societat: partits pol·lítics, intel·lectuals, clubs de futbol, etc.

M’ha resultat bastant interessant la lectura perquè, pense, m’ha servit per entendre un poc a aquests subjectes (hauria que discutir si es mereixen el títol de persona, per allò de que les persones no neixen sinó que es fan). Una cosa he pogut treure en clar: si te’ls veus de cara, corre.

No intentes dialogar perquè no per fer-los entrar en raó necessiten d’això, de raó, que sembla que en tenen ben poca (els han menjat el cap els intel·lectuals feixistes aprofitant-se dels seus problemes personals i les seves debilitats). I no intentes defendre’t tampoc, perquè aquesta gent mai va sola (sense el grup no són res) i podràs contra un (si no va armat), però no contra cinc o sis.

Què més dir d’aquesta gent? Creuen fermament en la seva ideologia, n’estan plenament convençuts d’aquesta, i entre els seus dogmes (de fe) està la violència com a arma completament lícita per a la seva lluita. Què fer enfront això quan una “persona” ja ha madurat i s’ha convertit en un adult? Perquè el pensament es pot canviar en un xiquet, és fàcil. Però quan el pensament d’una persona s’ha assentat resultaria més fàcil moure una muntanya que fer-lo canviar de pensar (ho sent, no recorde qui va dir això).

El que no m’ha agradat del llibre és que no ha tractat als redskins. Simplement ha dit d’ells que són exactament igual d’irracionals. I d’això estic completament convençut. No em fan gens de gràcia ni uns, ni altres. A pesar de què els redskins s’apropen més a la meva forma de pensar, els seus mètodes són igual de repugnants (són els mateixos) que els dels nazis. Algun dia, no molt llunyà, donaré la meva opinió d’aquests “revolucionaris”.

Per altra banda, la pel·lícula (que la vaig veure en V.O.S al Cine Babel, molt recomanable) ha servit per contrastar la informació que he adquirit llegint el llibre (i coincideixen) i confirmar la idea de què, en part (en una minúscula part), els skinheads són víctimes de la manipulació.

Molt recomanable la pel·lícula. No vaig a contar-la tota (Blai ha fet un bon treball), simplement dir que tracta d’un xiquet de dotze anys que s’introdueix al moviment skinhead anglès dels anys 80 en un moment molt dur per a ell i per al país en general.

Per això és tant important aprendre a pensar…

Filed under: Lectura, Cinema |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts