Som a l’any 18 després de l’entrada en vigor de la LOGSE i any 1r del calendari LOEnià. La qualitat del sistema educatiu públic està amenaçada per una administració més preocupada per les estadístiques que per l’educació dels futurs ciutadans; per uns pares i uns alumnes que han oblidat quin és el seu paper als centres educatius; i per uns professors que, vist tot açò, van perdent la fe en la seua tasca. Tots? No! En un institut de la Marina Alta, un xicotet claustre de professors, com si de gals rebels al poder de Roma es tractara, resisteix aquesta degradació generalitzada. O així era fins fa ben poc.

Recentment, la Direcció Territorial d’Alacant ha menyspreat i humiliat el professorat de l’IES Pedreguer, en contradir una decisió presa per la junta d’avaluació, vulnerant així el propi reglament de Conselleria. Amb aquesta més que denunciable actuació dels buròcrates de la Direcció Territorial es posa de manifest el poc pes que tenen els professors dins del nostre sistema educatiu, quan són ells els qui millor el coneixen, car el pateixen cada dia.

Davant d’aquesta miserable desconfiança de l’administració envers els docents, nosaltres, exalumnes de l’IES Pedreguer, que estem en posició de jutjar-los objectivament, ja que hem conviscut amb ells durant anys, volem trencar una llança en favor seu i de la seua tasca.

Des que deixàrem l’institut, hem anat adonant-nos que si no fóra pels professors que hem tingut, potser molts de nosaltres no estaríem on estem i segur que no arribaríem allà on ens proposem arribar. Al cap i a la fi, ningú avança sol pel camí de l’aprenentatge, tots necessitem d’algú que ens guie, i aquest algú han sigut els nostres professors. Nosaltres estem satisfets amb tot el que ens han ensenyat i no entenem com ara (sols un any després!) se’ls acusa de no fer bé la seua feina.

Per tot açò, volem demanar que es respecte la tasca dels docents, que mai havia estat tan qüestionada com fins ara; i que els pares i l’administració reflexionen sincerament (i pensat en el bé dels alumnes) sobre quin és el seu paper en aquest món de l’educació pública. Una educació pública que, de perdre els seus millors garants s’aboca a un futur més bé negre. I és que per ensenyar calen bons professors (i alumnes predisposats), ja que, per sort o per desgràcia, en la vida real no tenim cap Panoràmix que ens prepare una poció màgica per aprendre.

Exalumnes de l’IES Pedreguer. 

Filed under: Estudis, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts