Ahir, no recorde com, vaig anar a para a un curiós fotolog que mostra fotografies de productes típics de la dècada dels 80. És diu Los malditos 80.
Jo, no sóc dels 80 ja que vaig nàixer al 1989, la meva infantesa han sigut els 90 i la meva adolescència són els 00, però la veritat, recorde perfectament tots els productes i m’he preguntat: “Coi, per què?”

Podriem pensar, que al viure en un xicotet (relativament) poble, els canvis arriben més tard que a les ciutats, on el devenir és constant (perdoneu, però encara tinc a Heràclit al cap de l’examen de Filosofia d’avuí). Això seria una bona explicació per als anys 50, però collons! (perdoneu el vulgarisme) Als 90? El naixement d’Internet, dels telèfons mòbils, l’expansió de la televisió, l’era de les comunicacions, per l’amor de Déu! No és una bon argument per explicar que jo visquera amb un retard de 10 anys.

Veient les fotografies de “Los malditos 80″ he pogut observar objectes mítics com el rellotge-calculadora de Casio, un objecte, que gràcies al anti-horterisme dels meus pares vaig poder evitar, encara que no negue haver-lo dessitjat. No és extrany, en la infància, un es fixa en els xiquets populars de la classe i aquests anàven amb totes aquestes pijades horteresi de més variades encara. Ara, done gràcies als meus pares per no haver-me consentit que comprés aques objecte tan friki i de mal gust. Però, encara que jo no entingués, puc assegurar que era el dessig de tots els xiquets i fins i tot, recorde el dia que van posar un BAN a l’escola prohibint-los perquè els xiquets, quan estaven aprenent la multiplicació usaven el rellotge per fer els exercicis (això explicaria la poca rapidesa en el càlcul que tenim els joves d’avuí). Un altre objecte típic en qualsevol estoig d’un estudiant de Primària en els 90 era el boli multi-color, normalment tenien 3 colors: blau, roig i negre; però en alguns casos (com en el de la foto) podies treure més color del boli, que passant un raig de llum per un prisma.

En l’alimentació, em trobe amb el meu benvolgut Tigretón. Recorde perfectament, la cola del supermercat Margarita, al meu poble. Mentre la senyoreta caixera passava els productes per la caixa i ma mare anava posant-los a la cinta corredora, Tigretón m’estava mirant des de la prestageria de la dreta del caixer, la segona fila. A prop d’altres dolços com el Bony o la Pantera Rosa. Al final, la meva mareta sempre m’hen comprava un i anava disfrutant-lo el que tardava en anar de la caixa a l’eixida.

També estaven les mítiques bicicletes BH California, típiques dels 80. Jo les anomenava “Bicicletes Harley”. No sé perquè em recordaven a les motos Harley Davidson, tal vegada pel seu sillí, que era molt llarg o pel seu manillar. La qüestió, és que recorde perfectament algunes vesprades que he passat amb el meu cosí Jere (ell si que és més dels 80), que en tenia una.

Però, el que sense dubte segueix repetint-se incessablement inclús avui en dia és la televisió. Ens hem aturat als 80!!

Recorde, seguir la sèrie de televisió V, no recorde perfectament l’argument. Però apareixien uns alienígenes que es feien passar per persones, però que en realitat eren sargantanes gegants i bípedes. Aquesta sèrie no s’emitix avuí en dia, però no podem dir el mateix d’altres sèries d’animació com Campeones (més coneguda com Oliver y Benji), la sèrie on el camp de futbol d’una planol a l’altre, passava de tindre 80 metres, a tenir 3Km en apenes un xut a porta. On un xiquet de 10 anys tenia uns músculs a les cames i als braços que ja voldria tenir jo ara.

En la televisió també podiem contemplar les aventures d’Alf i la familia on s’havia posat a viure, un personatge del tot estrany. Ara, crec que ja no fan Alf, però fins fa poc encara seguien fent-lo a Antena 3 o Telecinco. De totes formes, segueixen fent El Príncipe de Bel-Air, Family Matters (Cosas de Casa) o Humor Amarillo (recentment recuperat per Cuatro).

La meva generació ha aprés els valors de David el Gnomo els valors de l’amistad (David tenia amics a tots els llocs), la valentia, la justícia i molts altres. Però aquests valors també els hem aprés de la mítica sèrie El Equipo A, pot ser, la sèrie més coneguda de la televisió on ex-militars nord-americans després de tornar de la guerra de Vietnam eren perseguits pel Govern nord-americà i lluitaven per restablir la pau en alguna localitat generalment d’un Estat sudeny dels Estats Units. Tant en aquesta sèrie com en MacGyver, l’altra ícona de la tecnologia dels 80; els xiquets, vam poder aprendre com construir un tanc o un avió a partir d’una caixeta de furgadents (com diria la Frikipèdia) i que, els ocupants d’un cotxe, a pesar de volar 100 metres a una altura de 30 metres i pegar tres voltes de campana, després de caure a terra, sortien pels seus propis peus.

No fa falta parlar tampoc de David Hasselhoff i el seu Coche Fantástico, que ens va ensenyar que un cotxe podia parlar, anar a 480 quilòmetres per hora (riu-te tu de l’Alonso) i volar uns 15 metres. O també, tornant a les sèries orientades als més menuts, el Barrio Sésamo del mític Espinete. Per cert, estranya rel·lació, que fa pensar d’homosexualitat, que tenien alguns personatges de Barrio Sésamo, però això és una altra història.
La cosa està en que avuí en dia, encara emeteixen per televisió totes aquèstes sèries i d’altres que m’he deixat, o bé, van deixar d’emetre-les fa molt poc.

Podria seguir recordant molts més d’aquests objectes, però vull deixar-ho ací perquè crec que ja en tinc prou. Visiteu Los malditos 80 i sobre tot llegiu els divertidissims comentaris que hi ha.

Al final no he tret cap conclusió a la pregunta de “per què coi seguim visquent en els 80?”. Tal volta siga que els ibèrics, vivim, som o les dues coses atrassats, no ho sé. Seguiré reflexionant i quan en tinga una, ja us la escriuré. Què creieu vosaltres?

Filed under: Humor, MyLife, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts