Un llibre del qual no havia fet una xicoteta ressenya completa fins ara, és el Cryptonomicon (Criptonomicón en versió castellana) de Neal Stephenson. Us vaig parlar de la primera part del llibre fa cosa d’un any, però enguany me’l vaig tornar a llegir complet (la primera part la vaig tornar a llegir perquè no la recordava).

Ahir el vaig tornar a agafar de la prestatgeria per analitzar un dels seus capítols. Concretament l’annex del final del llibre. En aquest annex es detalla el funcionament d’un algorisme de xifratge ideat per Bruce Schneier, tota una eminència en el món de la criptografia (dissenyador dels algorismes Blowfish i Twofish entre altres). L’algorisme que es descriu s’anomena el Solitari i fou ideat per a ser utilitzat per al xifratge i desxifratge sense l’ajuda d’ordinadors i, a més, fou ideat expressament per aparèixer en el llibre de Stephenson. Ja podeu fer-vos una idea de la qualitat dels detalls tècnics del llibre.

Però de què va el Cryptonomicon (Ja que no té títol en català i haig d’usar una llengua “estrangera”, utilitzaré el títol original)? És impossible fer un resum d’un llibre d’aquestes dimensions (unes 350 pàgines per volum, i en són tres), però en conjunt és una novel·la sobre la història dels començaments de la informàtica en general i la criptografia en particular i les matemàtiques relacionades amb aquestes (apareixen personatges com Alan Turing o John Von Neumann); una novel·la bèlica sobre la Segona Guerra Mundial, una novel·la sobre les empreses tecnològiques de finals de segle XX (la bombolla d’Internet), sobre els draps bruts de les grans empreses, sobre les conspiracions d’aquestes, i fins i tot és una història d’amor (encara que les referències explícites al sexe apareixen durant tota la novel·la, la part amorosa és més notable a partir del segon llibre). A més, una de les coses que m’encantà és que, l’humor en clau d’ironia és una constant en el llibre. Tant en les paraules del narrador omniscient com en els diàlegs dels personatges.

La trama es desenvolupa arreu del món i en tres històries independents però que s’entrecreuen en diversos moments de llibre fins arribar a nugar-se en el final de l’obra (ja està catalogada com a obra mestra en el món del hacking). Estats Units, Anglaterra, Itàlia, Austràlia, Filipines, Suècia, Argèlia i fins i tot indrets imaginaris com Qwghlm, una clara referència a l’Illa de Man (una Illa que no és part del Regne Unit però que posseeix el sobirà de la Corona Britànica, en aquest cas Isabel II); o el sultanat de Kinakuta, inspirat en alguna illa-estat d’Oceania com Tuvalu.

Com he dit abans el llibre es compon per tres històries independents i principals (encara que al llarg del llibre apareixen altres històries secundàries com les de Goto Dengo, un enginyer de mines de l’exèrcit japonés, i Enoch Root, aquest més difícil de definir: militar, metge, rector, matemàtic, criptoanalista… un personatge misteriós i de vital importància al llarg de l’obra). Dues d’aquestes històries es desenvolupen al llarg de la Segona Guerra Mundial (les de Lawrence Waterhouse i Booby Shaftoe) i la tercera a les acaballes del segle XX (la de Randy Waterhouse, nét de Lawrence).

Hi ha parts divertidíssimes. En una d’aquestes, Lawrence fa un estudi, amb tot luxe de detalls, sobre la relació entre els orgasmes i la concentració i rendiment en la seva tasca com a criptoanalista (gràfica inclosa).

Fins on arriba el nivell de friquisme, geekisme, nerdisme… de l’autor? Parla del Linux (utilitza el nom en clau de Finux. Problemes amb el Copyright?), del BeOS, el llenguatge d’scripting Perl, els llenguatges C i C++, Teoria de Nombres, funcions zeta, del phreaking de Van Eck i un llarg etcétera.

La grandesa d’aquesta obra que està en barrejar aquests tecnicismes propis de tecnoadictes amb una bona dosi d’humor, aventures i un cert toc d’intriga. I com no, una impressionant forma d’escriure (encara que jo no entenc massa d’aquestes coses). Aquesta barreja fa que, igual que El senyor dels Anells ha sortit del món underground dels fanàtics de la fantasia i s’ha convertit en els darrers anys en un dels llibres més llegits (a pesar de la seva extensió i gràcies a les pel·lícules que s’han fet dels seus volums), el Cryptonomicon podría convertir-se en la porta d’entrada i sortida al món underground del hacking (Quants anglicismes en aquest paràgraf!).

Una de les millors novel·les que he llegit mai. Nota sobre 10? És difícil dir-ho. No se me dona massa bé puntuar, però jo el situaria entre el 9 i el 10. Llegiu-lo, encara que no tingueu ni la més remota idea de qui és Alan Turing. Així ho descobrireu.

Però encara no us he dit perquè he tret el llibre de la prestatgeria i he anat a buscar l’annex? Bé. En primer lloc dir que d’alguna forma havia de començar l’entrada. I en segon lloc dir que estic preparant un xicotet projecte d’estiu (ja en queda poc d’estiu i no he fet res del que tenia previst i crec que no em donarà temps). He estat recollint informació sobre una llibreria per manipular documents PNG i estic pensant fer un xicotet programa d’esteganografia. Què és l’esteganografia? La tècnica d’ocultar missatges en altres objectes (en aquest cas imatges, encara que també hi ha programes per ocultar missatges en vídeos o música).

Pretenc que amb el meu programa es puguen xifrar missatges d’una forma més o menys segura i un dels algorisme que vull utilitzar per xifrar el text és el Solitari de Scheiner, ja que em sorprengué la seva originalitat.

En fi, ja us parlaré d’aquest projecte d’estiu… Hi ha qui es planteja arreglar el jardí i hi ha qui es planteja altres xorrades com aquesta. En fi… Bon agost!

Filed under: Ciptografia, Lectura, Literatura |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts