Qui m’anava a dir a mi que tindria un mes d’Agost tan carregadet? Aquest estiu no pintava que anés a ser res especial, volia dedicar-lo a treballar i a alguns projectes personals. Però inesperadament ha hagut un canvi de rumb.

El dimarts passat Toni em comentà que hi havien rumors de que s’estava cuinant un viatge a Itàlia per al mes d’Agost. Jo el vaig descartar de seguida. Faltaven dos dies per a Agost i no em digué res clar, així que vaig pensar que seria una d’eixes típiques xerrades de “Vols que ens n’anem a l’Antàrtida?”. Innocent de mi. L’any passat amb la mateixa pregunta de caxondeo a l’Institut es cogué un viatge amb Interrail (per cert, el dijous 31 vaig complir el meu primer aniversari com a diabètic i el meu primer ingrés en un hospital).

L’endemà em cridà un altre company i em digué: “Aquesta vesprada em quedat per aclarir això del viatge”. I vaig començar a plantejar-me més seriosament això del viatge. Tenia problemes.

1. Estic treballant.
2. M’acabe de gastar un Potossí en la càmera i volia estalviar per anar-me’n l’any que ve a Holanda amb un company.
3. Tinc el DNI i el Passaport caducats.

Vaig tornar a descartar el viatge i a fer-me la idea de que per segon any consecutiu em perdia un altre viatge. Sí… sóc un home afortunat!

Però mentre pintava l’ordinador portàtil i pensava tranquil·lament en les meves coses pareix ser que sofrí un xicotet atac de bogeria (o lucidesa) i em digué: “Tu te’n vas a Itàlia”. Ja sabeu, és un d’aquells moments en els que estàs tranquil. Estàs sol al món i penses sobre la vida. Potser quan et gites al llit i tanques la llum (és on acostume a pensar més estona) o mentre pintes un ordinador portàtil (això no m’havia passat mai). Algun dia parlaré d’aquests canvis d’humor.

Bé. Siga com siga. Amb atac o sense, vaig trucar als companys i els vaig dir: “Compreu un billet més, ens veiem aquest vespre”. Volia anar-me’n de viatge. Ja pensaríem després com solucionar els problemes. I els solucioní (m’encanta aquesta forma del pretèrit):

1. Que el jefe siga amic de la família ajuda a explicar certes coses. Així que cap problema en faltar una setmana al treball.
2. Que no cundisca l’alarma. La càmera la tinc quasi pagada (vaig ajornar el pagament en tres mesos per a que feu menys mal). Tinc diners, per sort sóc un petit burgés i entre pares i avis em pagaran part del viatge. L’any que ve, “Déu proveirà” que diuen els beatos o “Carpe diem” que deien els del gran Imperi (així els anà). En definitiva, qui sap si seguirem vius!
3. Açò suposà el major problema. Demaní cita per renovar els dos documents a una comisaria de València perquè per Internet sortia que a Dénia no hi havia cita disponible fins setembre i per telèfon em deien que havia de trucar el Divendres per agafar cita. Per renovar el Passaport havia de tenir el DNI en vigor i pensava que aquest tardaven un munt en expedir-lo. Per sort, el divendres vaig trucar a Dénia i em donaren hora (a les 12.30) per al proper dijous 7 per renovar el DNI i “si no hay mucha gente te renovamos el pasaporte también”. I el millor de tot és que el DNI l’expedeixen en 15 minuts segons m’informà el telefonista! És l’únic document que necessite per agafar l’avió.

Així que el dia 15 d’Agost agafem un avió des de València a Milà i d’allí farem un recorregut amb tren (al final no hem pogut aconseguir cotxe) cap a Mòdena i Florència. Blai dóna més detalls del viatge.

Demà us contaré la segona part d’aquest Agost “a tope”, perquè ací no acaba la cosa.

Filed under: Viatges |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts