Aquesta era la primera setmana de classe i havia d’aprofitar que no tenia molta feina, així que sense pensar-m’ho massa vaig fer plans amb Blai per anar ahir al cine a veure “Che, el Argentino” i jo per la meva banda he anat avui a veure “Vicky Cristina Barcelona”. Anem per ordre.

En la pel·lícula de “Che, el Argentino”, Steven Soderbergh ens acompanya en la lluita d’Ernesto Guevara en l’alliberament de Cuba de la dictadura de Batista, anomenada “Moviment del 26 de Juliol”. Comença en el mateix moment en que Guevara, junt amb Fidel Castro, el seu germà Raúl i més personatges històrics de la revolució cubana agafen un vaixell des de Mèxic per alliberar Cuba.

La pel·lícula intercal·la escenes durant la revolució cubana i escenes posteriors de quan Guevara acudí a les Nacions Unides a reafirmar les seves intencions de batallar l’imperialisme nord-americà. Apareixen també diversos moments claus on Guevara diu alguna de les seves cèlebres cites.

La pel·lícula a mi m’ha agradat molt, en especial la interpretació que és genial. Benicio del Toro caracteritza a la perfecció al Che (de fet, aquest treball significà un premi a la millor interpretació en el festival de Cannes) i també queda perfectament caracteritzat Fidel Castro.

Pel que fa a la història en sí, m’agrada com ha estat contada, encara que potser hi haja a altres que no els agrade tant. M’ha sorprès, venint d’un director nord-americà, la forma de retratar al Che i la revolució cubana, tenint en compte la política que manté els Estats Units amb la illa caribenya. No es va fer pesada per a res, i això que durà més de dues hores! De totes formes, queda encara per veure la segona part de la pel·lícula on es narren els dies del Che al Congo i a Bolívia, on fou capturat i assassinat (amb col·laboració d’agents de la CIA) el 9 d’Octubre de 1967. “Guerrilla” és el títol d’aquesta segona part.

En definitiva, una bona pel·lícula que crec, ha sabut retratar l’esperit revolucionari que s’associa amb el Che. Falta veure, si a banda de retratar ha sabut transmetre-lo, cosa que no aniria gens malament (i no em referisc a pegar tirs en la muntanya).

Què dir de la segona? Pel·lícula de Woody Allen, qualitat assegurada. Simplement genial. Però parlem un poc d’ella (encara que seria un suïcidi intentar fer-ho ací detalladament, dóna per a molt aquesta pel·lícula), no ens quedem amb les alabances…

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johanson) són dues amigues íntimes nord-americanes que es coneixen des de la Universitat, però que tenen molt poc en comú. Vicky està fent un màster en Identitat Catalana (?), té una meravella de xicot (guapo, compromès i amb una bona feina) i està compromesa i amb boda imminent. Cristina per altra banda, va de desventura en desventura amorosa, sofrint cada vegada el dolor de trencar la relació, però amb la seguretat de que aquest sofriment és necessari i va unit al mateix amor.

La vida de les dues amigues donarà un gir i les farà entrar en fortes turbulències emocionals i replantejar-se moltes coses (en especial a Vicky) en conèixer a un bohemi pintor (Javier Bardem), en un viatge que fan a Barcelona. Aquest els farà la descarada proposició d’anar-se’n amb ell un cap de setmana a Oviedo “a veure la ciutat i fer l’amor”. Vicky es mostrarà reticent a anar-hi i Cristina encantada i interessada per aquest home tant interessant.

Al llarg del cap de setmana, Vicky establirà amistat amb Juan Antonio (el pintor) i acabarà enamorant-se d’ell, cosa que farà que es replantege, com he dit, el seu matrimoni i la seva vida; encara que per por a perdre el seu estil de vida, tot i no estar contenta amb ell, no dirà res a Juan Antonio i tractarà de fer com si res hagués passat (cara al públic, clar). Cristina per altra banda, trobarà en Juan Antonio la parella “ideal”, aquella que creia que no existiria i que li farà descobrir el seu talent en la fotografia fins que arribarà Maria Elena (Penélope Cruz) i pertorbarà aquest equilibri per a bé i per a mal al mateix temps (és un personatge molt peculiar).

Una pel·lícula fantàstica que el propi Woody Allen defineix com romàntica, seria amb algunes pinzellades d’humor i sense sang (s’aparta un poc de les anteriors “Match Point” i “Scoop”, protagonitzades també per la Johanson). I tot això acompanyat d’un excel·lent repartiment: Scarlett Johanson (actriu fetitxe d’Allen), Rebecca Hall, Penélope Cruz i Javier Bardem són els protagonistes.

Tot i ser una pel·lícula on el director ens retrata amb la seva visió la ciutat de Barcelona i les relacions amoroses, és una pel·lícula que ens conta més que una història, que aporta quelcom a l’espectador i que fa que aquest tinga que aportar de la seva part, tinga que plantejar-se certs assumptes (això depèn de cadascú, però a mi m’ha fet pensar). En definitiva, que l’espectador es vega reflectit en la història i la faça seva. I el director de Nova York, com és habitual, ho aconsegueix.

Filed under: Cinema |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts