Bé, com havia donat a entendre en anteriors articles d’aquest, el meu estimat, espai virtual que use per publicar les meves humils reflexions i altres coses que m’interessen, he estat llegint “El món de Sofia” del noruec Jostein Gaarder.

Bé, després d’estar una setmana, pràcticament, sense llegir-lo, el dimarts passat el vaig acabar i vaig començar a agafar forces per escriure alguna cosa sobre el llibre, que m’ha agradat molt. I bé, ací estem per això.

El llibre ens presenta a Sofia, una xica que està a punt de fer els 15 anys quan rep un misteriós sobre, junt amb una postal, que conté una única pregunta: “Qui eres?”. La pregunta, i el misteriós sobre, impacten a Sofia i comença a preguntar-se qui és. Bé, sí, ella és Sofia Amundsen, però qui és eixa persona? Així, Sofia s’introduirà en un curs de filosofia, per correspondència impartit per un professor d’allò més peculiar, principalment perquè no el coneixerà fins a mitjans de la novel·la.

La novel·la es divideix en diferents capítols, cada un d’ells correspon, en la majoria de casos, a una etapa diferent de la filosofia occidental. La novel·la recorre la filosofia occidental des del seu naixement, a l’antiga Grècia, amb els filòsofs de la naturalesa; fins a l’astronomia més actual, vista des dels ulls de la filosofia. Tot això passant per Sòcrates, Plató, els helenistes, Aritstòteles, la filosofia de la Edat Mitja, el Renaixement, Descartes, Spinoza, Locke, Hume, Berkeley, la Il·lustració, Immanuel Kant, el Romanticisme, Hegel, Kierkegaard, Marx, Charles Darwin, Freud i Sartre (m’he n’he deixat alguns).

En la novel·la pareix tot marxar bé fins la meitat d’aquesta, perquè Sofia, alhora que rep cada sobre amb una part del curs de filosofia, també va trobant-se estranyes postals a nom d’una tal Hilde i van succeint-li fets d’allò més estranys.

Bé, no vull destapar tota la trama del llibre, però possiblement amb aquesta pregunta ho faré, així que si no l’heu llegida encara i no voleu saber què li passa a Sofia fins haver llegit el llibre, no seguiu llegint, o almenys tapeu la pregunta.

Què passaria si la teva vida no fos res més que la imaginació d’algú?

Què puc dir de la novel·la com a opinió personal? Doncs que m’ha encantat. Pense que serveix com a un bon llibre d’introducció a la filosofia per als inexperts com jo. He vist clarament identificats i ben explicats els apunts de filosofia que hem donat fins ara a l’Institut, i m’atrevisc a dir que segur que el que falta per donar, també està explicat al llibre, això si, sense endinsar-se tant, però com he dit, per introduir-se no està gens malament la novel·la.

Pel que fa a la part més fantàstica (?) de la novel·la, puc dir que m’ha agradat també, perquè encara que siga un poc infantil, ens fa pensar contínuament i està molt vinculada a la pregunta que he formulat anteriorment i què és, si no una pregunta filosòfica, almenys ens fa pensar en algunes filosòfiques: Qui som? D’on venim? On anem? I per què?

Bé, fins ací he parlat d’aquest fascinant llibre. Ara passe a parlar de l’altre llibre que vaig començar a llegir en quant vaig acabar “El món de Sofia” i que ens havia fet llegir el professor de Filosofia del Institut: Discurs del Mètode, obra mestra de René Descartes. Què puc dir d’aquest llibre sinó que és un dels llibres fonamentals de la Filosofia?

El llibre està dividit en sis parts, per a aquells que creguen que és massa llarg i complicat, segons Descartes.

En la primera part, Descartes, ens conta un poc del seu passat d’estudiant i com, quan acabà, es decidí a fer un viatge per tota Europa per tal de conèixer diferents formes de concebre el món.

Després, en la segona part, Descartes ens presenta el mètode per filosofar. Una adaptació del pensament matemàtic a la Filosofia, que segons l’autor, necessita aquesta, i les altres ciències inexactes, per poder ser estudiades objectivament.

En la tercera part, el filòsof francès, ens parla d’algunes reflexions sobre la moral que ha extret a partir del seguiment del seu mètode.

En la quarta part ens “demostra” l’existència de Déu i l’ànima humana i fa algunes reflexions sobre aquests temes.

La quinta part, que no he sabut unir amb el conjunt del llibre, parla del funcionament del cor i d’altres temes de física i medicina.

I finalment, en la sexta part, Descartes ens conta perquè escrigué el llibre.

El llibre és curt i fàcil de llegir, així que no hi ha excusa per dir: “Ah, no. No és una novel·la, és un llibre de Filosofia, no vaig a llegir-lo”. Però jo, francament, encara no sé que dimonis pinta la quinta part en el llibre. No sé que té a veure amb la filosofia el funcionament del cor. No sé què intenta demostrar amb això. Perquè amb Descartes tot és demostració i amb això llance les que m’han paregut les seves idees claus.

Com he dit, per a Descartes, tot és demostració, perquè per a ell, existeix una única veritat que pot ser trobada usant únicament la raó humana a partir de veritats evidents. I reduint aquestes veritats evidents, en definitiva, usant el seu mètode, aplega a una veritat evident que ningú, “ni els més escèptics”, poden negar (en paraules del mateix Descartes), què és que “Cogito ergo sum“, “Pense doncs sóc”.

Filed under: Lectura, Literatura, Filosofia |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts