Diuen que no hi ha res pitjor que parlar a tota hora d’un mateix. Diuen que tots els desconeguts que tenen un blog són uns egocèntrics i uns pedants, que creuen que tenen alguna rellevància per al món o alguna cosa que dir a la humanitat. I possiblement siga cert.

Si anem a un camp de futbol, ens assentem en les graderies tranquil·lament, disfrutant d’unes saboroses pipes salades i un reconfortant refresc, i escoltem amb atenció del què parlen els jugadors, àrbitres, entrenadors, etc. Ens n’adonarem de què, sense dubte, estan parlant contínuament de futbol. Però això significa que aquestes persones parlen sempre de futbol? No ha de ser així necessàriament. Simplement, nosaltres estem en una situació, on les probabilitats de que surta una converça relacionada amb el futbol, tendeixen a 1.

De la mateixa forma, no podem dir que una persona siga egocèntrica perquè escriu en un blog personal. Estem en un context propiciós a què, el tema a discutir siguen les experiències i reflexions d’un mateix. Estem en el camp de futbol.

Però, què és el que impulsa a una persona corrent a escriure un blog personal? Imagine que hi hauran diversos motius, però tots responen a un motiu general, que està amagat per baix la disfressa de segons raons (com podrien ser per exemple la vena literària d’algú, tenir algún lloc on contar als amics com et van els estudis a tal lloc, o simplement per avorriment). Aquest motiu essencial, pense jo, és la necessitat de compartir les reflexions i sensacions, vertaderament, pròpies amb algú. Ací és on es troba la vertadera raó d’obrir un blog personal.

Així, els bloggers, més que personatges egocèntrics i extrovertits, que estan vanant-se de les seves virtuds, de les seves esplèndides cogitacions o dels seus captivadors esdeveniments; són persones profundament introvertides i insegures d’elles mateixa, que necessiten saber què no estan sols en aquest món i que usen el falç anonimat que els proporciona la magna xarxa per sentir-se segurs de possibles humiliacions i mirades desconcertants, al manifestar l’opinió sobre alguna cosa.

Com s’explica sinó, què molts bloggers (entre els que em situe jo mateixa i molts que conec), actuen d’una forma tant distant en el món dels circuits electrònics i en el món dels circuits neuronals?

La pregunta que s’ens plantetja ara és: Qui és Joan, el blogger o l’estudiant de 2n de Batxillerat? Bé, abans que res: tranquilitzeu-vos. El “desdoblament” de personalitat no aplega a ser tal que pensem coses totalment diferents en les nostres dues “vides”, però si que afecta en la força dels nostres raciocinis. Això és, simplement, perquè en els blogs, s’escriu tal com es pensa sense passar per cap filtre de moralitat o de comportament, pels quals si que passem quan estem fora de la blogosfera. Per exemple, jo sóc molt més apassionat quan escric en el blog què quan estic en el món “real”. Jo sóc molt més apassionat realment, perquè en el blog sóc jo mateixa.

Sigmund Freud, el pare del psiconanàlisi, dividia la ment en tres parts. El superego, que representa el pensaments morals i ètics; l’allò, que conté els nostres vertaders pensaments; i l’ego, que actua com a intermediari entre les altres dues parts.

Així, per a Freud, quan un home no controlava el seu ego i el superego el dominava, podia acabar patint transtorns psicològics i que al final l’ego deixés d’actuar i alliberés l’allò. Era en els somnis on l’ego dormia i, per tant, quan un es mostrava realment com era.

Però Freud no coneixia els blogs. Els blogs són els somnis del segle XXI. Allò que usem els personatges introvertits i insegurs, dels quals us parlava, per poder alliberar-nos de la pressió que significa reprimir (qui sap perquè) els nostres vertaders pensaments, i així, mantenir-nos sans.

En un blog, en el meu blog, un ha d’esperar trobar allò (i mai millor dit) que pensa l’autor, realment, sobre una cosa. Ningú pot evitar, ni deu intentar-ho, que algú pense quelcom. Ara, heu entrat en el meu món, en els meus somnis, en els meus pensaments.

Filed under: El Blog, MyLife, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts