Havia dit que voluntat general no era la suma de les voluntats particulars, sinó la voluntat comuna de tots els ciutadans. Jo em referisc a aquesta voluntat comuna com a les decisions que prenem entre tots, amb consens i efectivament, un diàleg on tots puguem participar. D’aquesta forma s’aconsegurà arribar a decisions que tots trobem justes i racionals.

Ara bé, són tots els homes capaços d’exercir com a ciutadans, és a dir, com a persones capaces de participar en el consens?

Què vull dir en açò? Recordem la democràcia de les ciutat-estat de l’antiga Grècia. Si no vaig errat, en aquestes ciutats tothom tenia dret a vot i això fou, precisament, el desenllaç tràgic de les primeres democràcies. Més o menys el que està passant ara.
Gràcies a la manipulació i al “bon art” de la dialèctica, els sofistes (a més de ser uns tios d’allò més pedants…) aconsseguiren corrompre i pervertir la política, aprofitant-se dels ciutadans amb pitjor ús de la raó o pitjors condicions socials.

Per tant, per evitar que açò passe de nou (lamentablement està succeïnt), el nou sistema polític, que espere que algun dia aconsseguim, deu eliminar les diferències de classes socials per evitar, bàsicament, que els vots puguen ser comprats.

I també, aquest sistema, ha d’aconseguir que tots els seus desenvolupen el seu intel·lecte i ús de la raó i tinguen plena llibertat, excepte en una cosa: la participació en la vida política, ha de ser una obligació de tot ciutadà. Per què?

Diu Lord Acton: “El poder tendeix a corrompre. El poder absolut tendeix a corrompre absolutament”. Amb la participació en política de tots els ciutadans plenament formats amb l’ús de la raó (i atenció, raó pròpia, no raó imposada per l’Estat) es garantirà el control democràcia, a més un control just si s’arriba a ell, com ja hem dit abans, mitjançant el diàleg. Potser, per fi, les coses anaren millor. L’actual democràcia no és el millor de tots els governs possibles.

Resumim. El problema de la democracia és que el poc raciocini o la situació desfavorida d’alguns ciutadans pot provocar la corrupció de la democràcia. Per tant, per evitar aquesta corrupció haurem d’acabar amb les classes socials i formar als ciutadans amb l’ús de la raó. Repetisc, no formar-los d’acord amb la doctrina de l’Estat, sinó formar-los per a què és formen a si mateixa. Una vegada estem en aquest punt, ens trobem en una situació de plena igualtat entre ciutadans.
Si els ciutadans tenen el deure de preocupar-se per la vida política i el de vigilar al govern, la corrupció de l’administració desapareixeria, almenys, seria un pas endavant.
Eliminada la corrupció, eliminades les classes i amb tots els ciutadans amb ple ús de la raó, estarem tots en igualtat de condicions per dialogar. Com tu dius, “un diàleg on tots pugam participar”. Jo, més que pugam, diria degam.

No sé si m’hauré aconsseguit explicar, espere resposta…

Salut!

Efectivament l’imperi de la llei és el fonament de l’actual Estat de Dret en el ens trobem. No obstant, la qúestió de que esta llei siga creada per la voluntat general no està molt clara, segons la meua opinió. La voluntat general és un mode impersonal de relació entre el homens i com a tal sempre és irracional. Les coses que es fan perquè tot el món ho fa son de tot excepte racionals. Són accions irresponsables ja que la responsabilitat de estes accions es deixen caure sobre un ent abstracte que és la “gent”. ¿Per què has fet això? -pregunten- i contestes, perquè és el que tothom fa; i aquesta és una resposta irracional. Estem davant una acció negativa i indeterminada que no prové de la nostra decisió sinó del costum.

Cite a Ortega y Gasset:
“Aquellas acciones nuestras que tienen estos caracteres negativos y que ejecutamos a cuenta de un sujeto impersonal, indeterminable, que es “todos” y es “nadie”, y al que llamamos la gente, la colectividad, la sociedad: son los hechos propiamente sociales, irreductibles a la vida humana individual. Estos hechos aparecen en el ámbito de la convivencia, pero no son hechos de simple convivencia. Lo que pensamos y decimos porque se dice, lo que hacemos porque se hace, suele llamarse uso. Los hechos sociales constitutivos son usos”. (Ortega y Gasset, El hombre y la gente).

La voluntad general prové dels usos i per tant és irracional. Pregunte aleshores, pot ser este el fonament de la llei? si la resposata és afirmativa hen de presuposar que la llei és irracional, però això es una contradicció. Per altra banda, l’únic que pot crear racionalment la llei és l’individu, però solament pot fer-ho amb si mateix, del contrari estem en una dictadura. Aleshores, què? És impossible la Llei?

Sembla que s’ha de buscar una altra resposta. Hem de buscar un ámbit de racionalitat que sense renunciar el individu, puga integrar la comunitat. I este àmbit sembla ser el llenguatge, amb la seua racionalitat interna, i el discurs, que aplica esta racionalitat a l’àmbit comunitari. Des d’estos paràmetres, la Llei no es qüestió de voluntat general sinò de consens discursiu: alló que hem acordat tots partim d’un diàleg on tots pugam participar, allò que tots troben com a racional, i allò que tots estem disposats a aceptar com a norma justa (es a dir, aplicable a tots) serà la Llei.

Conclusió: la Llei és una missió impossible.