Ací va un tema de reflexió: Què és més important per al correcte funcionament d’una societat democràtica, la llibertat o el control?
“La idea del control del pensament en les societats democràtiques sembla contradictòria a primera vista. Una societat és democràtica en la mesura que els seus ciutadans exercixen un paper significatiu en la gestió dels assumptes públics. Si el seu pensament és controlat o les seues opcions són restringides, no estan, evidentment, exercint un paper significatiu: només els controladors i aquells als que servixen ho fan. La resta són accions sense significat, falses i formals. Existix, per tant, una contradicció. No obstant, hi ha hagut una important corrent d’opinió intel·lectual que s’inclinava pel contrari, que afirmava que el control del pensament era essencial precisament en aquelles societats que són més lliures i més democràtiques, inclús quan mitjans institucionals limiten les opinions disponibles en la pràctica. Estes idees i la seua posada en marxa estan, potser, més avançades en els Estats Units que en cap altre lloc, reflex de que la seua és, en els aspectes importants, la societat més lliure del món”. (Noam Chomsky).
Publicat en Plesiologos.blogspot.com. Per Jesús Fernández.
Homo homini lupus que deia Hobbes, però per a bé o per a mal l’home, una vegada garantida la seva supervivència, es deixa influenciar per allò que diem “societat”.
La societat pot corrompre a l’humà (que deia Rousseau) i transformar-lo en un monstre. Avui en dia tenim una societat prostituïda (i mai millor dit), perquè s’ha venut a “l’honrosa” la llei del lliure comerç, que tracta fins i tot a les persones com a simple mercaderia, una societat on “tanto tienes, tanto vales”. Així que han nascut d’ella una fornada de grandiosos fills de puta. Quan un home no és més que un percentatge, alguna cosa hem fet malament.
Però també, una societat pot transformar a aquells cadells de llop-humà en unes exel·lentíssimes persones. Per evitar que en el seu procés d’integració social, la primera vegada que els llobets es troben uns amb els altres, impere la llei de la selva i els cadellets es devoren uns als altres, fa falta un mínim control.
Al igual que per a una ciutat, si no hi haguessin senyals de circulació el trafic seria un caos, una societat, sense unes mínimes senyals de “circulació” està condenada a la desaparició.
El problema és que els diferents tipus de control que em tingut fins ara (els qui han posat les senyals de trafic) s’han basat únicament en els seus gustos i dessitjos, basant-se en el seu control absolut per governar la societat.
La societat ideal, des del meu punt de vista, no deuria basar-se en el control d’algún ser suprem sobre la resta, ni en el d’una classe sobre l’altra, ni res per l’estil. Sinó que deuria fonamentar-se sobre el control d’un sobre ell mateixa on la llei mínima hauria de ser “fes el que vulgues sense fer mal a ningú”. A partir d’ací ja podem seguir parlant.
Per tant, si que ha d’haver un control sobre la societat, però ha de ser un control basat en la llei que he esmentat abans i on la resta de lleis s’escriguen a partir de la voluntat general. I recordem que la voluntat general no és la suma de voluntats individuals. Ha de ser una societat basada en un sistema vertaderament democràtic i no en una democràcia, ja dic, prostituïda als interessos capitalistes.
“Los filósofos se han limitado a interpretar el mundo de distintos modos; de lo que se trata es de transformarlo” (Karl Marx).
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}
Joan ha comentat: “sí que ha d’haver un control sobre la societat, però ha de ser un control basat en la llei que he esmentat abans i on la resta de lleis s’escriguen a partir de la voluntat general”.
Efectivament l’imperi de la llei és el fonament de l’actual Estat de Dret en el ens trobem. No obstant, la qúestió de que esta llei siga creada per la voluntat general no està molt clara, segons la meua opinió. La voluntat general és un mode impersonal de relació entre el homens i com a tal sempre és irracional. Les coses que es fan perquè tot el món ho fa son de tot excepte racionals. Són accions irresponsables ja que la responsabilitat de estes accions es deixen caure sobre un ent abstracte que és la “gent”. ¿Per què has fet això? -pregunten- i contestes, perquè és el que tothom fa; i aquesta és una resposta irracional. Estem davant una acció negativa i indeterminada que no prové de la nostra decisió sinó del costum.
Cite a Ortega y Gasset:
“Aquellas acciones nuestras que tienen estos caracteres negativos y que ejecutamos a cuenta de un sujeto impersonal, indeterminable, que es “todos” y es “nadie”, y al que llamamos la gente, la colectividad, la sociedad: son los hechos propiamente sociales, irreductibles a la vida humana individual. Estos hechos aparecen en el ámbito de la convivencia, pero no son hechos de simple convivencia. Lo que pensamos y decimos porque se dice, lo que hacemos porque se hace, suele llamarse uso. Los hechos sociales constitutivos son usos”. (Ortega y Gasset, El hombre y la gente).
La voluntad general prové dels usos i per tant és irracional. Pregunte aleshores, pot ser este el fonament de la llei? si la resposata és afirmativa hen de presuposar que la llei és irracional, però això es una contradicció. Per altra banda, l’únic que pot crear racionalment la llei és l’individu, però solament pot fer-ho amb si mateix, del contrari estem en una dictadura. Aleshores, què? És impossible la Llei?
Sembla que s’ha de buscar una altra resposta. Hem de buscar un ámbit de racionalitat que sense renunciar el individu, puga integrar la comunitat. I este àmbit sembla ser el llenguatge, amb la seua racionalitat interna, i el discurs, que aplica esta racionalitat a l’àmbit comunitari. Des d’estos paràmetres, la Llei no es qüestió de voluntat general sinò de consens discursiu: alló que hem acordat tots partim d’un diàleg on tots pugam participar, allò que tots troben com a racional, i allò que tots estem disposats a aceptar com a norma justa (es a dir, aplicable a tots) serà la Llei.
Conclusió: la Llei és una missió impossible.
1 | Jesús February 7th, 2007 at 12:38 pmBé, pense que acabes arribant on jo volia arribar, o almenys la idea que jo tenia clavada al cap, que no sé si l’he expressada correctament, o potser tampoc no he entés el que tu volies dir. Bé, sigui com sigui, explicaré de nou a què em referia quan parlava de voluntat general.
Havia dit que voluntat general no era la suma de les voluntats particulars, sinó la voluntat comuna de tots els ciutadans. Jo em referisc a aquesta voluntat comuna com a les decisions que prenem entre tots, amb consens i efectivament, un diàleg on tots puguem participar. D’aquesta forma s’aconsegurà arribar a decisions que tots trobem justes i racionals.
Ara bé, són tots els homes capaços d’exercir com a ciutadans, és a dir, com a persones capaces de participar en el consens?
Què vull dir en açò? Recordem la democràcia de les ciutat-estat de l’antiga Grècia. Si no vaig errat, en aquestes ciutats tothom tenia dret a vot i això fou, precisament, el desenllaç tràgic de les primeres democràcies. Més o menys el que està passant ara.
Gràcies a la manipulació i al “bon art” de la dialèctica, els sofistes (a més de ser uns tios d’allò més pedants…) aconsseguiren corrompre i pervertir la política, aprofitant-se dels ciutadans amb pitjor ús de la raó o pitjors condicions socials.
Per tant, per evitar que açò passe de nou (lamentablement està succeïnt), el nou sistema polític, que espere que algun dia aconsseguim, deu eliminar les diferències de classes socials per evitar, bàsicament, que els vots puguen ser comprats.
I també, aquest sistema, ha d’aconseguir que tots els seus desenvolupen el seu intel·lecte i ús de la raó i tinguen plena llibertat, excepte en una cosa: la participació en la vida política, ha de ser una obligació de tot ciutadà. Per què?
Diu Lord Acton: “El poder tendeix a corrompre. El poder absolut tendeix a corrompre absolutament”. Amb la participació en política de tots els ciutadans plenament formats amb l’ús de la raó (i atenció, raó pròpia, no raó imposada per l’Estat) es garantirà el control democràcia, a més un control just si s’arriba a ell, com ja hem dit abans, mitjançant el diàleg. Potser, per fi, les coses anaren millor. L’actual democràcia no és el millor de tots els governs possibles.
Resumim. El problema de la democracia és que el poc raciocini o la situació desfavorida d’alguns ciutadans pot provocar la corrupció de la democràcia. Per tant, per evitar aquesta corrupció haurem d’acabar amb les classes socials i formar als ciutadans amb l’ús de la raó. Repetisc, no formar-los d’acord amb la doctrina de l’Estat, sinó formar-los per a què és formen a si mateixa. Una vegada estem en aquest punt, ens trobem en una situació de plena igualtat entre ciutadans.
Si els ciutadans tenen el deure de preocupar-se per la vida política i el de vigilar al govern, la corrupció de l’administració desapareixeria, almenys, seria un pas endavant.
Eliminada la corrupció, eliminades les classes i amb tots els ciutadans amb ple ús de la raó, estarem tots en igualtat de condicions per dialogar. Com tu dius, “un diàleg on tots pugam participar”. Jo, més que pugam, diria degam.
No sé si m’hauré aconsseguit explicar, espere resposta…
Salut!
2 | Joan February 7th, 2007 at 5:22 pm