Fa un parell de nits que no aconseguisc adormir-me fins ben entrada la nit. Aquesta nit, a les 2 i mitja estava despert encara, cagant-me en tot el que es mou, perquè després no hi hauria ni Déu omnipotent que m’alcés. Són aquestes hores d’insomni quan a un li passen pel cap coses del més versemblants.

Quin és el procés de formació d’una “Ximpleria d’insomni”? És ben senzill.

Javier Malonda diria que, després de despullar mentalment a totes les dones joves i guapes que conec i d’haver fet tot tipus de marranades amb elles, comença la ratllada mental i a un li venen al cap ximpleries, moltes ximpleries. Jo no afirmaré ni desmentiré la primera part, això us ho deixe en mans de la vostra visió sobre la meva persona. El que sí que afirme és la segona part: les ximpleries. Ximpleries com aquesta que estrena la nova secció de “Ximpleries d’Insomni”.

Podrieu induir que la següent cita és un poc (molt) egocèntrica i que no tinc vergonya al comparar-me amb Alexander Fleming, però estarieu equivocant-vos. Jo no sóc una persona ratllada, en contra del que, lamentablement, pensen algunes persones de mi. No sóc, almenys, una persona ratllada en aquest sentit: en el sentit de preocupació i dedicació cap a una determinada cosa (més bé sóc un despreocupat i un despistat, però bé…). Us deixe amb la ximpleria.

Els homes ratllats han fet vacunes. Els homes ratllats han fet bombes atòmiques. Els homes ratllats han fet alguna cosa rellevant.

Què vull dir amb això? Doncs que aquells que deixen la seva emprempta en la Història són aquelles persones que han sabut sacrificar-se i dedicar-se a una única cosa (amb les coses positives i negatives que això comporta).

PD: A aquesta secció no li feu molt de cas, el que puga sortir d’ací segurament serà un estupidesa com una casa i, moltes coses seran contradictòries. Així i tot ho publique per si a algú li resulta… interessant?

PD2: No sé perquè coi m’he disculpat abans de què ningú digués res. Diuen que “Excusatio non petita, acusatio manifesta“, però us jure de tot cor que no em compare amb aquest tipus de genis. Bé, de totes formes, el meu hipotètic egocentrisme (que possiblement es manifesta escrivint aquestes línies: com si algú li interessés el que un capullo pensa) espere que el jutjeu vosaltres en els comentaris.

PD3: Per cert, i per acabar amb les ximpleries d’avui, pregunta pseudofilosòfica-psicològica:

Com som? Com ens veuen o com ens veiem?

Filed under: Ximpleries d'insomni, El Blog, MyLife, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts