Ahir vaig acabar de llegir Un món feliç d’Aldous Huxley, i bé, què dir. Fantàstic.

1984 d’Orwell m’havia agradat molt, em va produïr unes intenses sensacions d’angoixa i impotència, o dic de debò, qui em coneix ja saps què no sóc gens “sensibilista”(?). Però pense que l’obra de Huxley és un reflexe més acertat de la societat que tenim ara. Una societat cegada per la, suposada, quasi completa felicitat, basada en la ignorància més absoluta que és capaç a donar-ho tot per obtenir la felicitat completa, fins i tot la llibertat.

Parlant de l’obra, el fragment que més m’ha agradat ha sigut quan els tres amics (Bernard, John i Helmholtz) són duts davant l’Interventor. És allí quan s’explica el perquè de tot plegat.

Aquesta obra com deia està molt relacionada amb 1984 o Matrix (la primera part). En 1984 es mostrava una societat oprimida per El Gran Germà que ho control·lava tot, per una tirania i on qui s’oposava al sistema era conduït a la temuda Habitació 101 per a que s’el corregira (amb la mort i l’oblit de la seva persona).

En Un món feliç, els homes ja no naixen, són creats (com en Matrix) i condicionats de tal forma què ocupant la posició que han estat destinats a ocupar, són feliços. No aspiren a res més, simplement treballar (perquè els fa feliços) i a la ració de soma setmanal, una potent droga que alivia tots els mals psíquico-fisiològics i que no deixa efectes secundaris. La societat està dividida en cinc estaments: Alfes, Betes, Gammes, Deltes i Épsilons. Cada un d’ells creats únicament per complir una determinada funció necessària per a la societat.

La civilització ha eliminat l’art, la rel·ligió, la filosofia i fins i tot la ciència, aquella que havia fet possible arribar al somni del món feliç. Aquestes formes del pensament han estat eliminades precisament, perquè podien crear lliurepensadors que anassin contra la societat perfecta, lliurepensadors que així i tot seguien apareixent (com Bernard) i que són conduïts a una illa on allí poden desenvolupar les seves inquietuds sense afectar la societat.

Bé. L’actual societat s’assembla molt a aquesta descrita per Huxley. La gent ha abandonat tota idea de progressar. Cada dia augmenta el fracàs escolar, la gent no s’interessa ni per política, ni per ciència, ni per cultura i no aspira a més que en tenir una família i guanyar molts diners. I no dic que això no siga noble.
El respecte a la intel·ligència s’ha perdut, cada dia són més els que se senten orgullosos de ser ignorants. I no dic que als ignorants hagem de fer-los desaparèixer ni que sigui res malament ser un ignorant. Al fi i al cap, tots som ignorants. El problema és quan un se sent orgullós de no saber res. I no em referisc a saber res sobre astrofísica, física relativista, cuàntica, geometria riemmeniana, ni res per l’estil. Sinó simplement curiositat pel coneixement en general.

I perquè s’ha perdut aquest respecte? La ignorància fa la felicitat. Hem decidit prendre la pastilla blava i viure en el nostre món pintat de rosa on tot és felicitat, harmonia i amor; això sí, sempre que no atures la vista tan sols cinc minuts en un punt fix. Perquè si ho fas, descobriràs la putrefacta pell que envolta el sistema, el miserable codi font (parlant en termes informàtics) de la nostra “feliç” societat.

Ara bé, una cosa sí que s’assembla la societat actual amb la de 1984. Tot aquell que surt del ramat, l’ovella negra, no va a una illa on poder cultivar les arts i la saviesa. Va a l’Habitació 101.

I és que la lectura d’aquest llibre m’ha fet plantejar-me moltes coses. Jo sempre havia pensat que hom, garantida la supervivència, busca la felicitat. Però fins a quin punt arribariem per aconseguir aquesta felicitat? Renunciariem a la llibertat, a la reflexió? M’espanta pensar que sí, m’espanta pensar que en un moment donat, jo ho pogués arribar a fer.

Ja ho reflexà Plató en el seu Mite de la Caverna. El filòsof descendia a les profunditats de la cova d’on havia eixit per mostrar-los el coneixement als seus companys i a canvi trobà la mort. L’home no vol conèixer la veritat. Sols és útil per a ell si aquesta li proporciona la felicitat.

Però, per què conformar-nos amb la felicitat més inmediata i menys completa, carent de llibertat i pensament? Per què no lluitar un poc més per aconseguir la felicitat basada en el coneixement i la llibertat? Tan lluny es troba la meta? És possible arribar a viure feliç sense renunciar a la intel·ligència? O és l’horitzó que mai alcançarem?

PD: Si voleu obrir les portes a un món feliç, encara que siga virtual, entreu al canal “pedreguer” (sense cometes) en la xarxa Jabber. Us esperem allí.

Filed under: Lectura, Literatura, Filosofia, Reflexions |
You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Related Posts