A partir del noumen (la cosa en sí) puc coneixer el fenòmen (la nostra “idea” en particular de la cosa en sí). Podria formalitzar-se, má o meno així:
p -> q
On p és conéixer el noumen i q és conéixer el fenòmen (tot i que Kant subratlla que no és possible conèixer el noumen, però en aquest cas cometrem aquest xicotet error per conviniència). El problema de la metafísica, és que li ha pegat la volta a la implicació q -> p i per tant ens trobem amb una nova fal·lacia.
El típic exemple d’aquesta fal·làcia.
Si plou els carrers es banyen. (p -> q)
Els carrers estan banyats, aleshores ha plogut. (q -> p)
Evidentment, el segon enunciat pot ser cert o no, però l’argumentació no és vàlida. I el mateix li passa a la metafísica…
PD: Filòsofs, aficionats a aquesta i en definitiva tots els visitants: Disculpeu les possibles errades i, com no, poseu-me-les de manifest en un comentari. Ho sent, aquesta “teoria” l’he treta en una hora lliure d’avui en el bar de l’institut i tots sabem que quan un té hores lliures i està amb els amics, el percentatge de converses estúpides i gilipollades vàries tendeix al 100%. (Per això, de moment, fins que algun expert digui el contrari (espere resposta, Jesús), qualifique aquest post dins la categoria Ximpleries d’insomni.
![[FSF Associate Member]](http://www.elvoldelhomeocell.net/blog/wp-content/uploads/fsf_member.png){kind=small}
Si suposem que conéc el noumen (p) el que has dit és veritat. No caus en la falàcia que comentaves.
p -> q
p
______
q
Ara bé, tú mateix estàs enganyan-te, com dius, perquè no tenim coneixement del noumen. Per tant la formalització sería més bé aquesta.
-p & q
q -> r
______
c & -p
No tinc el noumen y sí tinc el fenomen. Tenir el fenomen implica tenir coneixement. Per tant, tinc coneixement i no tiunc el noumen. Les coses en sí no són necesàries per a tindre coneixement.
Ens troben davant un innatisme. Ara bé, no és açò la ciència? no és una necessitat innata de saber coses sobre la realitat? La realitat no importa (el noumen) no més conta el coneixement.
1 | Jesús March 29th, 2007 at 11:32 amD’acord. La meva formalització, des d’un primer moment, ja no és correcta. Però, oblidant la formalització lògica, segons he entés, el problema de la metafísca, perquè la metafísica no pot ser ciència és perquè intenta “anar a contracorrent”. Vull dir, a partir dels judicis únicament a priori, establir veritats sobre allò que està més enllà de l’enteniment… No sé si m’explique…
Agafem l’exemple del got d’aigua, d’acord? El procés de la ciència és que a partir del fluid uniforme, l’aigua, el noumen amb i amb la raó (el got), podem obtenir la forma del fenòmen, què no és l’objecte o millor, substància, en sí, però sí que és la forma d’allò que ens afecta a nosaltres. És a dir, que del noumen passem al fenònem (n -> f [açò no s’ha d’entendre com una formulació lògica]).
El problema de la metafísica és que és a partir dels judicis a priori, és a dir, que ni tan sols basant-se en el fenòmen, apartant-se completament de l’experiència, intenta establir veritats del noumen (f -> n). La ciència reb coneixement (via de la sensibilitat) de “l’exterior” per formalitzar amb lleis aquesta imatge que tenim de l’exterior, però la metafísica no, a partir del coneixement “interior”, dels judicis a priori intenta establir veritats sobre “l’exterior”, sobre allò que s’escapa del coneixement humà.
Kant diu, segons els “teus” apunts que “el nostre coneixement no pot estendre’s més enllà de l’experiència. Però els conceptes que no procedeixen de l’experiència, afirma, que són útils en la mesura que no són aplicats fora dels límits de l’experiència”. Això és just el que fa la metafísica…
Bé, esperem tenir-ho tot claret per a demà.
Salut i gràcies per col·laborar i la correcció!
2 | Joan March 29th, 2007 at 3:28 pm