El problema que es plantejava era un simple canvi de base entre dos sistemes de numeració, tradueixo la descripció del problema:

El sistema numèric decimal està composat per deu dígits, els quals representem com “0123456789″ (els dígits en un sistema estan escrits del menor al major). Imagina que has descobert un sistema numèric extraterrestres compost per uns quants dígits numèrics, els quals poden ser o no els mateixos del sistema decimal. Per exemple, si el sistema numèric extraterrestres es representa com “oF8″, els nombres de l’1 al 10 serien (F, 8, Fo, FF, F8, 8o, 8F, 88, Foo, FoF). Voldríem poder treballar amb nombres d’un sistema extraterrestres arbitrari. Més generalment, volem ser capaços de convertir un nombre qualsevol que està escrit en un sistema extraterrestres, a un altre sistema extraterrestres.

El que se me va ocòrrer a mi va ser generalitzar els canvis de base binari-decimal i decimal-binari i xim-pum. Tant senzill com això. En la meva solució faig un canvi de base del sistema extraterrestre d’entrada a decimal i després de decimal al sistema extraterrestre de sortida. Per què? Doncs no sé, perquè se me va ocórrer de fer així i és el que estic acostumat a fer per passar d’hexadecimal a decimal o a binari. Però en principi no hi ha cap problema per fer una conversió directa entre els dos sistemes, sols has de saber fer-ho i jo no m’he aturat a pensar-ho.

Per programar la solució vaig utilitzar el llenguatge C++, que tenia ganes de provar-lo i el qual segurament utilitzaré aquest estiu per a un xicotet projecte pendent que tinc (ja us parlaré d’ell, però està relacionat amb el Número de Bacon) i que és el llenguatge utilitzat en Estructures de Dades i Algorismes (EDA), una assignatura que tindré l’any que ve i que, no vaig a enganyar-vos, tinc ganes de cursar (disculpeu la meva  els que us heu tingut que enfrontar a ella…). Una de les estructures implementades en la llibreria STL de C++ que he utilitzat és el map (mapa, per als qui necessiteu traducció ¬¬), que no sé quina diferència presenta respecte d’una taula Hash. L’he utilitzada per relacionar un símbol del sistema extraterrestre d’entrada amb un valor i poder així operar amb ells.

En fi, ací teniu la solució (que és correcta) i uns exemples de canvi de base:

• Nombre: 9; Sistema d’entrada: 0123456789; Sistema de sortida: oF8; Solució: Foo
• Nombre: Foo; Sistema d’entrada: oF8; Sistema de sortida: 0123456789; Solució: 9
• Nombre: 13; Sistema d’entrada: 0123456789abcdef; Sistema de sortida: 01; Solució: 10011
• Nombre: CODE; Sistema d’entrada: O!CDE?; Sistema de sortida: A?JM!.; Solució: JAM!
• Nombre: eEEeeeEEeeeEeE…E; Sistema d’entrada: E.e; Sistema de sortida: !0TtKXJ]hZi_|Q8sg[>~DNAnWx$Gf%,k”2L&ydYB; Solució: T$|gB~
• Nombre: <-”i4g; Sistema d’entrada: m<zqSI#F2]$`”9+~4>kQxoGV{?T;7yvR_l3B-ti/ag6.%ews[8; Sistema de sortida: u%v; Solució: %%u%%vu%u%vvu%%u%vv

La primera fase de la competició, la de qualificació, és el pròxim 16 de Juliol de les 23:00 UTC fins el 17 de Juliol a la mateixa hora (la fase dura 24h). Tinc curiositat per veure els problemes que plantegen, però no crec que sàpiga resoldre’n cap. No sé prou d’algorísmica. Per a que us feu una idea, el quart problema de la fase d’entrenament d’on he tret el problema anterior, és el següent:

Teniu una llista d’objectes a comprar avui, i sabeu els llocs (representats per punts en uns eixos cartesians) d’unes poques tendes en l’àrea. Sabeu també quines coses de la vostra llista ven cada tenda i a quin preu ho venen. Donat el preu de la gasolina, quina és la mínima quantitat de diners que necessiteu per comprar tots els objectes i tornar a casa? Comences i acabes a la teva casa, que està en la posició (0,0) dels eixos cartesià.

Per fer les coses més interessants, alguns dels objectes en la llista es poden fer malbé. Quan compreu un o més d’aquests productes, no podeu conduir fins una altra tenda sense abans passar per casa. Tots els objectes de la vostra llista es troben en alguna tenda, per tant el viatge sempre és possible.

Aquest problema ja és xunguet, almenys per als coneixements que tinc jo. Em recorda al problema del carter xinès o algun paregut, un famós problema del qual he sentit parlar per la xarxa mare i no tinc ni idea de com es resol. S’agrairia als visitants que han fet Algorísmica (que sé que hi han) que ens contaren alguna cosa a través dels comentaris…

La lletra de la cançó la podeu trobar en aquest enllaç, però ja us avise que està en anglès i necessites saber alguna coseta del llenguatge de programació C (i ser un poc friqui) per entendre-la. L’heu de cantar amb la melodia de “Let it be” dels (The) Beatles [Kit-Kat: Per què mai ningú posa el The al nom d’aquest grup?]. Buscant pel Youtube algun altre paio que s’atrevís a cantar-la m’he trobat amb aquest vídeo on la podeu escoltar amb algun que altre refilet.

El que m’ha fet gràcia del vídeo ha sigut el fons: una imatge fixa amb la fotografia de Denis Ritchie (un dels creadors del C) i el següent text a l’aire Bruce Lee i el seu Be water my friend.

Empty your memory, // Buida la teva memòria,
with a free()… // amb un free()…
like a pointer! //com un punter!

If you cast a pointer to an integer, // Si moldeges un punter a un enter,
it becomes the integer. // es convertirà en l’enter.
If you cast a pointer to a struct,  // Si moldeges un punter a una estructura,
it becomes the struct… // es convertirà en l’estructura…

The pointer can crash… // El punter pot fallar…
and can overflow… //i pot desbordar-se…

Be a pointer my friend… // Sigues un punter amic meu…

M’ha fet gràcia, què voleu que us diga? Vaig a escoltar-la de nou…

Abans que res vull expressar el meu agraïment a Blai per enrecordar-se de mi i a tots els que us passeu per ací, encara que no deixeu massa comentaris… Però com que quan pose a parir a algú en alguna entrada sol tenir més comentaris i això ve bé per a les estadístiques del bloc, doncs avui posaré a parir no a Blai en concret, que no s’ho mereix, sinó a tota la blocesfera catalanoparlant (en la qual m’incluïsc) per crear tots aquests premis sense trellat que acaben passant de conegunts a coneguts.

No diré molt més del que he dit en les línies anteriors, tampoc hi ha molt a dir. Simplement no hi veig trellat en aquests premis. A mi personalment, em resulta més agradable un comentari, encara que siga per criticar el que dic, que un premi que t’atorga algun conegut d’aquest món virtual perquè a algú li l’ha d’atorgar ell. I això, que jo també he participat en aquesta farsa.

També haig de dir que no em crec mereixedor del premi. M’explique. No crec que el meu bloc siga “un bloc de qualitat, pels seus continguts literaris, personals o d’entreteniment”. Qualitats literàries, el bloc evidentment no en té.

D’entreteniment? Entra per ací algú que no em conega personalment? Crec que no. I és normal, qualsevol que no em conega (i dels que em coneixen de segur que també) trobarà aquest bloc la mar d’avorrit, excepte en comptades ocasions, igual d’avorrit i irrellevant que les ocurrències de qualsevol altre anònim amb nules capacitats literàries (tot el contrari del que passa amb El sentido de la vida, un bloc d’un desconegut amb grans capacitats literàries).

I jutjar qualsevol cosa pels seus continguts personals és molt poc objectiu com per a estar en les bases d’un premi. I pense que ací és on fallen aquests premis, que tenen unes bases que fan mereixedor del premi a qualsevol bloc mínimament actualitzat.

En fi, de debò moltes gràcies a Blai per enrecordar-se’n de mi, però espere que ell i tots vosaltres sapigueu entendre que no continue amb aquesta mamada col·lectiva, que deixarem sense feina les prostitutes.

Ah sí! Vinga va, no em feu boicot i deixeu algun comentari. Us assegure que no us el moderaré com fan altres.

Nota personal: Ahir vaig fer l’examen d’Anglès Tècnic (INT per als pijos, com jo, del Politècnic). S’han acabat els exàmens i comença l’estiu amb la llista de tasques pendents “a tope”.

Com diu l’autor del text, sols ens hem de fixar en com ha anat la educació des de que psicòlegs, pedagogs i demés “experts” innundaren els centres educatius, per veure que va ser un greu error. Amb l’excusa de no traumatitzar els xiquets ixen de l’escola sense saber llegir ni escriure (dir “La ca-sa es a-ma-ri-lla” i “Juan com-pra pan” passant el dit per baix la línia, no és saber llegir) i no en parlem de dividir o multiplicar nombres imparells amb més de dues xifres!

Arriben a l’Institut i clar, és un canvi massa gran per als “xiquets”, hi ha gent molt més major, estan en l’adolescència, és una època difícil, de canvis hormonals, bla bla bla. No res. Que arriben al batxillerat sense saber analitzar una oració simple ni entendre el que lligen en una pàgina del periòdic i el mateix analfabetisme es transllada al coneixement científic una vegada més (això és verídic: A un examen de 1r de Batxillerat a l’assignatura de Matemàtiques per a les Ciències Socials, o com cony es diga, a uns companys els van preguntar per fer algunes operacions amb fraccions!)

I finalment: la Universitat. Oh! La terra promesa de la saviesa. No me llames iluso porqué tenga una ilusión. La realitat és que el primer o els dos primers anys (jo sols tinc experiència del primer) són una prolongació més del institut: es redueix el temari, els professors fan l’impossible per aprovar a l’alumnat (a dos assignatures tinc pràcticament un punt extra en cada, atenció, per participar en classe! WTF!?) i el pitjor de tot és que la gent suspèn exactament igual, amb la diferència de que ara sap menys.

Ens hem equivocat i no sols no estem fent res per solucionar-ho, no, ens estem refregant gustosament per la merda. Els polítics i “experts” de torn creuen que han educat els xiquets fins convertir-los en persones sense traumes infantils i feliços, però la veritat és que contínuem sent xiquets amb 18, 20 o 25 anys, fins que arriba algú i ens diu: “No, tu no eres una persona amb deficiència receptivo-educativa. Tu eres subnormal”. I llavors és quan venen els traumes i les depressions. Exactament igual que venien abans (suposadament) però més tard, massa tard. Al cap i a la fi, això no és el món de Pin-i-Pon.

En fi, que la solució que proposen als problemes és en realitat el problema mateix… I jo em pregunte, com va començar tot aquest merdam? Molts es diran: I aquest imbècil perquè és preocupa per aquestes coses, si ell “és” (jo no sóc res) informàtic? Bé, segurament mai em dedique a l’ensenyament, però si ho faran aquells que ensenyen als meus fills i em preocupa que no sàpiguen transmitir-los coneixement que és per al que estan. D’educar-los, ja me n’encarregaré jo.

Resposta a la pregunta: “Enuncia el teorema d’Ampère i aplica’l per obtenir el camp magnètic generat per un conductor rectilini indefinit en un punt situat a una distància x del seu eix”. La segona part no l’he feta perquè tampoc és hora de perdre el temps…

Estava mirant alguns exàmens d’anys anteriors de FFI i no conseguisc comprendre perquè tots els anys preguntàven la mateixa xorrada (no parlem molt abans de fer l’exàmen, a veure si ens ix el tir per la culata) pregunta… Estic cansat de llegir-la!

L’IRC fou creat a l’agost del 1988 (enguany farà 20 anys!) per un finlandès, Jarkko Oikarinen, que treballava en la Universitat de Oulu (Universitat en la que es doctorà el 1999) com a administrador d’un dels seus servidors. Pareix ser que el xic no tenia massa feina i com que no estava massa content amb un programa que hi havia llavors, anomenat MUT (multi-user talk), va decidir crear el seu propi programa de missatgeria. I així nasqué l’IRC, que més tard es convertiria en un protocol de comunicacions (RFC 1495, maig de 1993).

L’IRC fou mou popular als anys 90 i principis del 2000, quan el malèfic MSN Messenger encara no s’havia estès. Es feu molt popular el 1991 quan fou utilitzat pels mateixos ciutadans —russos— soviètics per informar del que estava passant durant el cop d’Estat a l’Unió Soviètica, ja que s’havia imposat la censura. El mateix succeí anys després durant la Primera Guerra del Golf, quan Iraq envaí Kuwait (es guarden encara els logs més rellevants d’aquest conflicte i del citat colp d’estat).

La meva aventura amb l’IRC començà molt més tard, allà pel curs 2001-2002, possiblement quan ja començava a decaure degut a l’expansió d’altres clients de missatgeria instantània com l’ICQ, l’AOL Messenger i, com no, el MSN Messenger (dels dos primers en queda ja ben poc, en benefici del tercer). Em referisc al curs 2001-2002, perquè fou en aquell curs escolar quan jo cursava 1r d’ESO a l’escola. Hi havia la possibilitat de fer un viatge a la neu a l’hivern amb la gent de la classe, però a mi em seduïa una altra idea: una coseta que s’anomenava Internet. El meu pare em donà a triar: o viatge o Internet. I ja us podeu imaginar que vaig elegir.

Des de ben menut, jo sempre havia anat a jugar amb el meu cosí Jere (o Futurist) fins que la diferència d’edat (ell té quatre anys més que jo) fou un impediment. Els meus pares i jo anàvem tots els diumenges a sopar a casa dels meus oncles i nosaltres dos passàvem la nit jugant al seu flamant ordinador (seria un Pentium a 100 o 150Mhz) a les demos de la revista Micromanía dels jocs de l’època: Tomb Raider, Commandos (Behind Enemy Lines, el primer), l’Age of Empires, el Diablo, etc. Bé, això és una altra història, no ens desviem del tema. El que importa és que sempre havia anat amb ell i és qui m’introduí al món de la informàtica.

Doncs bé, allà pel 2001 jo ja feia uns anyets que tenia ordinador i m’ajuntava molt amb Javi (o JvK), qui sí tenia Internet (encara recorde la primera vegada que vaig anar a la seva caseta a jugar al Age of Empires, que ell tenia complet!). Ell tenia Internet des dels 28kbps pràcticament i quan jo anava a la seva caseta ja disposava, crec recordar, d’una línia RDSI, el que el convertia en el “pirata” oficial del poble.

Com podreu imaginar, en quant vaig tenir l’oportunitat de posar-me Internet a casa i veient les meravelles que feien tant JvK com Futurist, no vaig dubtar en posar-me’l i de seguida imitar els seus hàbits a veure si aprenia alguna cosa. I així va ser com vaig conèixer #verga_corporation, el canal del servidor IRC-Hispano freqüentat per companys del meu cosí i altra gent.

A molts dels que freqüentaven el canal els vaig conèixer molt després, altres dels que he conegut després ni tan sols saben que jo era el LordAndariel (fixeu-se el meu nivell de friquisme i ignorància fins on arribava per posar-me de nick el nom d’una diablessa i ficar-li el títol de Lord. Més tard em vaig registrar amb el nick de [Gunman], en honor al primer MOD comercialitzat del fabulós Half-Life, el Gunman Chornicles). En el canal xerraven de moltes coses (jo no participava massa perquè no en tenia de idea del que deien), però sobretot d’informàtica. Per altra banda, sempre he tingut la sensació (més bé la certesa) de que aquella gent es burlava de mi…

I és precisament aquest, la informàtica, el tema dominant dels canals de l’IRC (a excepció dels canals a l’estil #sexo, #jovencitas21, #lesbianas_bcn… que freqüenten el servidor IRC-Hispano).

Els mateixos que habitàvem #verga_corporation érem els qui entràvem a altres canals com #light_environment, un canal dedicat a un xicotet grup de desenvolupament format per Futurist i [ErAdEs] que no desenvolupà massa; i estava també #eclipsys, però d’aquest no recorde gran cosa.

Després de #verga_corporation i per aglutinar tots els canals i fer una cosa més seriosa [ErAdEs] fundà #pedreguer i ací arribà l’època dorada de l’IRC per a mi. Moltes hores he passat xerrant amb tota la gent que entràvem allí. No m’agrada fer llistes perquè sempre et deixes algú, però hi hagué vegades que n’érem moltes persones connectades i fins i tot arribà a connectar-se un xic de A Corunya o Santiago de Compostela, no recorde massa bé (almenys això deia ell).

Gràcies al canal #pedreguer diferents persones del poble ens coneguérem i començàrem a relacionar-nos i al final molts hem acabat sent “companys de quadrilla”. En #pedreguer es gestaren les Darwin LAN Parties, unes “reunions” on cadascú es porta el seu ordinador i durant uns dies passem l’estona jugant a jocs, compartint arxius en xarxa local, aprenent i passant-ho d’allò més bé (que per cert, aquest estiu toca!). Arribarem fins i tot a construir una pàgina web, que per desgràcia està desapareguda ja que el compte en el servidor ha caducat.

Però tot té un final. Gent que se’n vingué a València a estudiar, gent que es posà a treballar, altres que simplement desaparegueren, algun que altre “pique” també hi hagué, etc. Fins arribar a l’estiu passat. L’estiu passat jo, [Krono$], [Warning] i JvK-Kun (crec recordar) encara entràvem al canal. [ErAdEs] ja feia temps que havia abandonat el vaixell i li havia passat el relleu a [Warning], jo era el següent a l’escala de rang, però la nova vida em feu abandonar també el canal i [Warning] es quedà sol.

El dia 17 de Setembre de 2007, tres anys després de la seva fundació (el 17 de setembre de 2004) es declara “mort” el canal. Jo estigué molt de temps sense entrar i el meu nick caducà i perdí tots els privilegis en #pedreguer i en altres canals on entrava (havia aconseguit l’estatus d’Operador en #delphi!).

Però des de fa un mes, poc d’alt o baix, he tornat a entrar en el canal i he animat a JvK-Kun per a que entre de nou. Allí estava [Warning] encara, aguantant “al pié del cañón” i ara ja en som tres. Les converses encara no duren les hores que duraven en els seus bons temps, en el topic del canal encara està escrit la funesta frase: “ENQUESTA: A que creus que es degut la caiguda del canal #pedreguer, canal que sigut tant solid com l’Imperi Romà? … Envia opinió al email -> tonimengual@gmail.com || [ ___ † RIP † ___ ] (17-09-2004 – 17-09-2007)”, però qui sap… potser el Fènix torne a néixer d’entre les cendres.

Des que començaren a guanyar les eleccions a diferents països partits polítics dretans, que açò és un no parar. Primer fou la Merkel, després el Sarkozy y un darrere l’altre, tots els països d’Europa han anant donant poder a la dreta neoliberal europea.

“La gota que colmó el vaso” (kit-kat: com es diu aquesta expressió en valencià?!) fou la victòria del mafiós simpàtic Silvio Berlusconi, president de la República d’Itàlia. Aquest senyor començà el seu mandat amb la polèmica llei que criminalitzava els immigrants sense documents (no m’agrada el terme “il·legal”) i que ha exportat al Parlament Europeu. Avui s’han aprovat les mesures que permeten tenir detingut per cap causa, sense advocat i sense espera de cap juí, durant divuit mesos (un any i mig) a un immigrant sense regulació a la Unió Europea. Cal recordar que fa uns dies aquest mateix Parlament aprovava la mesura de l’ampliament de la jornada laboral fins a 60 hores setmanals (i en alguns casos especials fins a 65 hores setmanals).

Però avui també, el nostre col·lega Silvio torna a fer de les seves. Aquest home que té nombroses causes pendents amb la Justícia italiana ha sigut llest: El Senat Italià ha aprovat una llei que impedeix als alts càrrecs polítics de l’Estat ser jutjats! Paraula que em ve al cap ara mateixa: WTF! (“What the fuck!”, en valencià: “Però que collons!”. Internet ha fet molt de mal…).

En fi, amb totes aquestes coses no se m’ocurreix res més a dir. Simplement et deixen amb la boca oberta com un imbècil. Bo sí, la pregunta ara és: què diu el Govern de ZP? Doncs no diuen res perquè tenen la boca plena de vergues, perquè l’únic que fan és mamar-li-la a la resta d’Estats “de primera categoria” d’Europa (Francia, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, etc).

• Respecte a la qüestió de la jornada laboral, el Govern ací ens diu que s’oposa a aquesta reforma, però al Parlament en la votació, va i s’absté! No vota en contra, no. S’absté! Però com és possible ser tan hipòcrita?
• Respecte a la immigració, avui la vicepresidenta ha dit que augmentaran els 40 dies que tenen tancats als immigrants sense papers.

Sempre havia tingut confiança en Europa. La veia un rival fort front a Estats Units i que es diferenciava per la ment oberta dels seus ciutadans, però està vist que no. Les persones, en massa, deixe’n de comportar-se com a tal…

Des d’abans de Nadal que volia fer-me amb una rèflex digital (ho necessitava) i des d’aleshores fins avui he estat recollint informació de diverses càmeres i opinions de diversa gent, i sobretot, diners… Finalment, després de mesos de meditació, aquesta setmana tocava passar-me per una tenda de València, que m’havia recomanat un company i ha sigut avui!

“Per què ara? Així de sobte!? Just abans dels exàmens!” Doncs el principal motiu era que ja tenia els diners (de totes formes he aplaçat el pagament a 3 mesos, sense interessos però amb 5 euros de comissions) i no podia aguantar més. El segon motiu, és que els de Canon et fan un reembossament per comprar un producte seu (depèn del que compres, però a mi em tornaran uns 200€, 150€ del cos i 50€ del objectiu). I també, me l’he comprada just ara com a “recompensa” per com a marxat el curs, independentment de com marxen els pròxims exàmens, i així motivar-me per aquests…

El pack duu:

• Cos de la Canon EOS 40D (+ carregador, bateria, corretja, cables, etc…).
• Objectiu Canon 17-85mm, f/4-5,6 (amb estabilitzador!).
• Bateria addicional
• Targeta de memòria CF de 4GB

Què més dir-vos? Què estic entusiasmat amb la nova “joguina” que acabe d’aconseguir per “un mòdic preu” (millor no parlem del preu, perquè a més d’un li agafaria un atac i pensaria “Com et pots gastar eixa pasta en una càmera de fotos!?!”). Això sí, m’he fet una promesa: No la puc utilitzar (bé, ja l’he provada en la tenda per veure que no tenia cap desperfecte) fins que passen els exàmens (almenys fins que passe el de Fonaments Físics, el dia 23 de Juny). Ara toca estudiar (el dilluns examen de Programació :S), no sé si aconseguiré resistir-me a la temptació… Apostes?

PS: Els Nikonistes i Olympusistes voldran penjar-me…

Ja em veus a mi corrent a les 21.30 cap al Poli, que m’he creuat amb Daniel Gil (el professor de TCO) i m’ha dit: “Què, ja t’has deixat algo?” però no quedava ni una ànima ni al laboratori, ni a secretaria, ni als despatxos dels professors de FFI. Així que he tornat cap a casa resignat i cagant-me en la mare que em va parir (perdona mare, és una expressió :*) i maleïnt el cap que em proveïren els meus progenitors…

He enviat un correu electrònic a tots els grups de pràctiques, a tots els professors de FFI i al professor de CNU (voldran penjar-me tots). Espere que encara quede bona gent al món i si algú s’ha trobat el pendrive l’haja tornat al professor (“No me llames iluso, porqué tenga una ilusión…”).

És probable també, que no s’assegués ningú a eixa taula al grup de després, almenys quan jo he anat ningú l’havia ocupada en el grup anterior per fer l’examen. Jo he estat de 18-19h al laboratori i després del meu grup, crec, que sols hi havia un més. Tenint en compte que avui era l’examen i que sols podía haver 1 persona per taula i que hi han 16 taules al laboratori, com a molt hi havia 16 persones. Ara bé, tenin en compte que al meu grup n’erem uns 8 o 10 i que normalment, les persones no voldran fer un examen de 19-20h de la nit voluntariament, imagine que n’hi haurien menys al grup de després. Si es presenta, podem jugar a fer de Corleone i anar a trencar cames… xD

Riem-nos per no plorar. De moment estic suspés a CNU, per imbècil…

PS: Caguen la putaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

ÚLTIMES NOTÍCIES: El xaval que va trobar el pendrive aquest matí m’ha enviat un correu amb la memòria de CNU per a que l’imprimira i m’ha deixat el pendrive a consergeria. Gràcies : )

No sé si va ser el dijous 13 o va ser la setmana anterior, vam quedar, jo i els meus companys, per sopar amb Jesús per xerrar una estona i veure’ns les cares. Vam sopar a un Kebab i xerràrem de les últimes notícies de l’Institut i de les eleccions que s’acostaven, entre altres coses. Quan ens n’anàvem cap a casa, després de sopar, Jesús em digué alguns títols de llibres que potser em resultarien interessants. Un d’ells era “Lo que Sócrates diría a Woody Allen”. Ja havia sentit parlar-ne alguna vegada d’aquest llibre, així que vaig decidir acomanar-lo a la llibreria. Com que no corria pressa i volia llegir-me’l a Pasqua, vaig demanar-lo a la llibreria del Poble.

Doncs bé, ací arranca el meu cabreig. El dimecres passat vaig haver d’anul·lar la comanda del llibre de l’Escola Oficial d’Idiomes perquè a l’endemà tenia l’examen del llibre i encara no l’havia rebut! La dona em digué amablement que encara faltarien, atenció: uns quinze dies per rebre’l!

La veritat és que el llibre havia arribat mentre jo estava de vacances de Pasqua a Pedreguer,  però els molt cabrons de la llibreria l’havien tornat perquè havien passat quinze dies i no havia anat a per ell… I això que els vaig dir que no era de València i que aniria després de les vacances! Vam tornar de vacances el dia 1 d’Abril. Tenint en compte que, com a molt prompte, la llibreria rebé el llibre el dia 14, que març té 31 dies i jo vaig passar el dimecres 2 a per ell, tenim que en (31+2-14-15 =) 4 dies ja l’havien venut!

“No passa res”, vaig pensar, “ara el torne a demanar i en un parell de setmanes el tinc”. Què imbècil que sóc, perquè les setmanes passaren i passaren i el llibre no arribà. Al final vaig haver de buscar-lo per altres llibreries (al final vaig arribar a una que estava al costat d’eixa, xD) i llegir-me’l tot la vesprada abans de l’examen.

Però ací no acaben les meves experiències, podríem dir frustrants, amb les llibreries xicotetes, familiars, de barri o com vulgueu anomenar-les. Tornem a Pedreguer… El dissabte 15 de març vaig anar a la llibreria del poble i vaig comanar el llibre que m’havia recomanat Jesús i que us he comentat abans. Doncs bé, des d’aquell dissabte fins avui n’han passat huit més. Huit setmanes fa que espere el llibre, dos mesos, i el fotut llibre no apareix. Amb aquest no corre pressa, però em toca bastant els collons…

Després aquestes llibreries es queixen que grans llibreries com l’FNAC (quines grans llibreries, que es dediquen únicament al negoci de les paraules, hi ha a Espanya?) arrasen amb els seus negocis… Collons, el que m’estranya és que algú et faça cap comanda!

A vegades tinc la sensació de que sóc massa bona persona un imbècil, perquè si fos un altre, ja m’hauria anat a l’FNAC, hauria comprat el llibre per menys pasta i hauria enviat a pastar fang als llibreters (quan haguessin rebut el llibre, clar, per així tenir que tragar-se’l). En fi…