He pogut llegir unes quantes crítiques per la Web (açò dels blogs és una meravella!). Totes són bones. Encara que també és cert que la blogosfera catalana tendeix a ser sobradament auto-proteccionista, en aquest cas, i des de la meva humil opinió, les crítiques són encertades.

Bed & Breakfast

Foren els guanyadors del premi al millor grup en l’edició de 2005 del Sona 9 i, amb el seu nou disc “Bed & Breakfast”, han aconseguit els premis al millor disc de l’any i al millor disc de cançó autor de la revista Enderrock. Uns cracks, vaja.

Amb qui més se’ls compara és amb Manel, encara que els Amics roden d’abans. Tots dos són barcelonins i tots dos fan música Pop-Folk, però es podria dir que Els Amics de les Arts tiren més cap al Pop i Manel cap al Folk. Lletres molt divertides, un pèl iròniques i per damunt de tot quotidianes, com la vida mateixa.

Si us agradava Manel o potser trobàveu les seves lletres un poc massa encaramel·lades, escolteu Els Amics de les Arts. Jo us deixe potser amb la cançó més “amanelada” que tenen, com diu la revista Enderrock. Però també és la que més m’agrada a mi i cony, el blog és meu.

PS: Tant de bo feren algun concert a prop d’ací!

Difícil solució.

En primer lloc, vaig a posar-me a estudiar ara mateix com un capullo perquè els exàmens són d’ací dues setmanes (el 14 tinc el primer) i enguany, entre unes coses i altres, tinc la impressió que no he fet tanta feina durant tot el quadrimestre com anys anteriors. En segon lloc, espere poder escriure més a sovint, però no sé perquè crec que aquesta serà més difícil de complir i més encara durant el pròxim mes. I finalment, espere poder acabar de penjar al Flickr la meva selecció de fotos del Viatge a Herpt, que em vaig quedar per Luxemburg! Ja escriuré un altre apunt per ací sobre això.

Bé, ara hauria de desitjar-vos un feliç 2010 a tots vosaltres i que la vida us siga plena d’alegria i goig. Però això, ja ho sabeu.

Però com em sentia culpable per estar tant de temps sense escriure i com que avui es compleixen quatre anys de la meva vida com a blogger (quina trufa!), m’he dit que havia d’escriure alguna cosa per a donar-li activitat.

Doncs sí companys, quatre anys viatjant amb zeros i uns arreu del món. No està mal, altres han viscut menys. Encara que no escric tant com m’agradaria, jo de moment, no pense en tarcar la paradeta. M’agrada sentir la sensació de que tinc aquest espai per venir i escriure el que vulga quan vulga, i això en certa manera és com un Prozac.

Fa quasi un any, els estudiants d’Enginyeria Informàtica i Enginyeria Tècnica Informàtica es van manifestar arreu d’Espanya per demanar, entre altres, la regulació de la professió d’Enginyer i Enginyer Tècnic en Informàtica. Sobre aquestes manifestacions ja vaig parlar i si reviseu l’hemeroteca de qualsevol periòdic podreu trobar molta més informació.

En quina situació ens trobem un any després? S’ha publicat en el BOE una sèrie de  recomanacions a l’hora de dissenyar els plans d’estudi per a les titulacions d’Enginyeria i Enginyeria Tècnica en Informàtica i Enginyeria Química:

Resolución de 8 de junio de 2009, de la Secretaría General de Universidades, por la que se da publicidad al Acuerdo del Consejo de Universidades, por el que se establecen recomendaciones para la propuesta por las universidades de memorias de solicitud de títulos oficiales en los ámbitos de la Ingeniería Informática, Ingeniería Técnica Informática e Ingeniería Química.

I vull remarcar la paraula recomanacions, perquè aquestes anomenades pseudofitxes no són més que això, recomanacions (a diferència de les fitxes de veritat que són d’obligat compliment per part de les universitats). Al final sembla que tindrem uns plans d’estudi més o menys homogenis en Enginyeria Informàtica. Bé, ja tenim mig “solucionada” la part acadèmica.

Però què passa amb la part professional? Què passa amb la Transposició de la Directiva Europea de Serveis? I la tan anhelada regulació de la professió? Ja m’agradaria saber-ho.

Si una cosa m’ha quedat clara en la RITSI és que el futur en aquests punts no és gens clar. El que sí pareix clar és que no hi haurà regulació (almenys pel que deien els polítics, representants d’algunes associacions i fins i tot el representant de la Comissió per a la Creació del Consell de Col·legis d’Enginyers en Informàtica).

Jo no era partidari d’aquesta regulació i seguisc sense ser-ho, crec que no aportarà ningun benefici notable al conjunt de la societat, que és el motiu pel qual es regula una professió (evidentment, com qualsevol monopoli, aportaria un gran benefici als Enginyers Informàtics). No s’entendria tampoc la regulació d’una professió quan la resta d’Europa opina justament el contrari (i així ho especifica la Transposició de la Directiva Europea de Serveis que farà replantejar la funció de tots els Col·legis d’Enginyers i inclús certes atribucions que tenen aquests professionals).

Però el que no es pot negar és que, hi ha un gran descontent per part dels Enginyers Informàtics pel tracte que reben de la societat i de la resta d’Enginyeries, que se’l miren per damunt de muscle. Però, ajudaria la regulació a solucionar això? La meva humil opinió: no.

Quina és la causa d’aquesta infravaloració que sofreixen els Enginyers Informàtics? Personalment crec que no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya.

I no existeixen Enginyers Informàtics en Espanya perquè no hi ha indústria informàtica en aquest Estat. Espanya és un país de serveis i la informàtica no s’escapa d’aquesta situació. Quasi tota la demanda de titulats és per a ocupar llocs en empreses d’auditoria o consultoria, però no n’hi ha demanda d’enginyers. En Espanya no tenim empreses com Google, Microsoft, Sun, IBM, Intel, Motorola, Sony, etc. Tenim oficines d’aquestes empreses, evidentment, però no són centres de desenvolupament i recerca com els que existeixen en Anglaterra, Irlanda, Suïssa, França, Finlàndia o Estats Units i per tant no es requereixen enginyers.

A una empresa, al cap i a la fi, li importa ben poc si eres enginyer o llaurador, el que vol és que sigues bo en el que et necessita. I en Espanya es necessiten picatecles amb coneixements no massa avançats (al cap i a la fi la majoria de programari que es desenvolupa ací són paquets de gestió empresarial bastant cutrillos) i directius en informàtica. Per als primers, no es necessita ni de lluny ser enginyer i per als segons, es necessiten altres competències a banda de les que s’ensenyen en les titulacions d’Enginyeria Informàtica (economia, dret, direcció d’empreses, màrqueting i tota la pesca) i possiblement en sobren moltes que sí s’ensenyen.

Als països citats anteriorment la cosa canvia radicalment perquè sí existeix demanda d’enginyers i a més tenen diferents estudis per a cobrir tant el sector de serveis com en el d’indústria:  existeixen els estudis en Information Technology i en Computer Science. En els primers es mesclen coneixements d’informàtica i gestió d’empreses i els segons formen el que ací anomenem Enginyers en Informàtica.

Per als que estudiem Enginyeria Informàtica a Espanya i volem treballar d’enginyers ens queden dues opcions: la Universitat o l’emigració.

La resposta de la comunitat científica espanyola no es feu esperar, de seguida posaren el crit al cel i la notícia del descontent arribà a molts mitjans de comunicació. Possiblement per això passaren del 37% al 15%, dic jo…

El més curiós de tot és que el PSOE havia promès que augmentaria el pressupost destinat a Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I) un 25% cada any i que fa unes setmanes deia que Espanya “ja era un país de ciència” situant-se en la novena posició mundial en quant a producció científica.

Va sorgir en la xarxa una iniciativa de proposta a aquests retalls del govern. L’objectiu per al dia d’avui era que cada blogaire que volguera protestar escrigués una entrada donant un motiu pel qual no deuria retallar-se el pressupost en I+D+I. Jo voldria centrar-me amb la primera I: la investigació. I en particular a la investigació de ciències experimentals (Física, Química, Biologia, Geologia…).

Un no pot deixar de meravellar-se davant les sorprenents conclusions que extreuen algunes meravelloses ments, a partir de l’observació i el raonament. Conclusions que ens ajuden a explicar i entendre fenòmens que són ben quotidians, però que simplement no som capaços de percebre’ls. Quan un es posa a pensar sobre certes conclusions, no pot evitar pensar que vivim en un lloc ben estrany i curiós.

Quin benefici (econòmic) es pot treure d’açò? A priori cap ni un. I possiblement per això no són massa els que es dediquen a estudiar els fenòmens naturals ni són massa les inversions privades en aquest sector. Però qui ens descobriria aleshores eixos fenòmens per a que puguem meravellar-nos del nostre entorn? Necessitem que la ciència teòrica, per dir-ho d’alguna manera, es financi amb capital públic, per a que no puga ser coaccionada, manipulada ni amagada.

I no oblidem, que a banda d’obrir-nos les portes a noves explicacions per als fenòmens que regeixen el nostre present i futur, també són essencials per a que altra gent puga aplicar-les per resoldre un problema en concret. O com haguérem llançat satèl·lits de telecomunicacions sense les lleis de Newton?

Per a que l’Home no deixe mai de créixer en el seu coneixement sobre el seu entorn i per a que no deixe mai de meravellar-se d’aquest, no són necessàries unes tisores en la ciència. I molt menys en Espanya, que no veu un Nobel des de Severo Ochoa (i no oblidem que s’havia nacionalitzat nord-americà).

La ciència en Espanya no necessita tisores

En primer lloc perquè cursaré assignatures de temàtiques que no havia abordat fins ara i, en segon lloc, perquè les que es repetiran són de les temàtiques que m’agraden. En el primer quadrimestre, les noves són Fonaments de Xarxes de Computadors (aka FRC) i Teoria d’Autòmats i Llenguatges Formals (aka TAL). Les dues prometen, especialment la segona, tot i que serà més dura (és teòrica i tracta temes molt abstractes, és anual i sols hi ha un examen a Juny). A mi la matemàtica discreta i la informàtica teòrica sempre m’han despertat certa curiositat i admiració (sobretot per les brillants ments com la de Turing, Knuth, Hoare, Dijkstra…). Tal vegada m’equivoque i em podeu dir masoquista, però crec que és una assignatura que gaudiré.

En el segon quadrimestre les novetats són Llenguatges i Paradigmes de la Programació (aka LPP) que serà interessant per conèixer altres paradigmes a banda del paradigma imperatiu, al qual estic acostumat; i Interfícies Gràfiques d’Usuari (aka IGU). Que no té res a veure amb fer interfícies de programes amb botonets. I no puc deixar passar a l’estrella del segon quadrimestre: Algorísmica (aka ALG). Com ja sabreu, la meva matèria preferida.

Però no són les úniques novetats: al meu condensat horari, s’afegeixen quinze hores setmanals de beca en el grup d’investigació Pattern Recognition and Human Language Technology de l’Institut Tecnològic d’Informàtica. El grup es dedica al reconeixement de text manuscrit, reconeixement i comprensió de veu, traducció automàtica, anàlisis d’imatges i visió per computador i comunicació multimodal. Pel que m’han dit, jo seré per un any el becari d’una estudiant de doctorat que es centra en aquest últim punt.

No era l’única beca que m’interessava, al acabar el curs passat un professor es posà en contacte amb mi i amb un parell d’alumnes més per si estàvem interessats en col·laborar en el seu grup, que desenvolupava no sé quin tipus d’aplicació per a la plataforma Microsoft Surface. El dilluns passat havia de dir sí o no a la beca en el PRHLT i amb la informació que tenia aleshores em vaig decantar pel PRHLT. Avui ha sortit la convocatòria de la segona beca: quasi el doble de sou (segurament un dels destinataris serà Adrià, així que tot cau en família). Ara mateixa estic en fase de testing dels grups que em desperten certa curiositat, tinc tres anys per provar.

Total, que comença un nou curs que es planteja molt més interessant (i amb diferència) que els dos anteriors. I comença amb moltes ganes. Sols espere poder treure-ho tot endavant!

El joc d’Ender (Ender’s game originalment) és una novel·la de ciència-ficció futurista d’Orson Scott Card, escrita el 1985 a partir d’un conte del mateix autor que aparegué publicat en la revista Analog Science Fiction and Fact.

El llibre narra la formació militar d’Andrew Wiggin (qui s’anomena a ell mateix Ender), el tercer dels germans de la família Wiggin que és autoritzat a néixer a canvi de formar part de la Flota Internacional, si aquesta així ho creu convenient. Però també és la història de la destrucció del xiquet que era Ender, forçat a ser el millor entre els millors per tal de salvar la Humanitat d’una raça d’insectes alienígenes (insectors), a pesar de que això el duga a exhaurir-lo física i psicològicament, a base de dures i contínues sessions d’entrenament en l’Escola de Batalla i l’aïllament a que el sotmeten els seus superiors. Aquests l’enfronten als seus temors més profunds i el duen a situacions límit que forcen al protagonista a fer mal a altra gent i a ell mateixa. I el pitjor de tot, és que són conscients del que fan.

El benestar de l’individu contra el benestar de la societat, un tema tan complexe i delicat com aquest, objecte d’innumerables discussions entre pensadors al llarg de la Història, és el que tracta Card en clau de ciència-ficció i amb una lectura que no es fa gens pesada.

En quant a la valoració, sols citaré els premi Nébula (1985) i premi Hugo (1986) que guanyà l’autor per aquesta obra i que repetí en les següents edicions d’ambdós premis amb La veu dels morts (Speaker for the Dead, en anglès), la segona part de l’anomenada Saga d’Ender (la història queda tancada, així que podeu llegir tranquil·lament sols el primer volum).

Jo, digueu-me despreocupat, mai he tingut síndrome post-vacacional. No sé ni definir-lo. Perdoneu-me els qui patiu d’aquest mal, però com segur que diria el meu avi en els seus bons temps: això són mariconaes (ell ha sigut llaurador i obrer tota la vida, així que vacances poquetes).

També serà perquè per a mi les vacances no són sinònim de passar-me el dia estirat a la platja torrant-me com les serps (de fet sols he anat una vegada a la platja aquest estiu). Si foren així, segur que seria més difícil. A mi m’agrada fer coses. Ja us vaig fer al principi de l’estiu una llista de totes les coses que volia fer. Quantes n’he fet? Si excloem a les referents al viatge, cap ni una.

El viatge ha segut la cosa més pareguda a unes vacances normals que he tingut, això si acceptem que cinc imbècils (un parlant amb les vaques traient el cap de la finestra mentre condueix per l’autopista francesa, l’altre invocant al dimoni mentre imita a un cantant de rock satànic, un altre passejant una bandera de la URSS per terres holandeses, i la parella restant a punt de cremar una casa després de fer-se els matxots i intentar beure’s un xupito de Sambuca encès) poden fer alguna cosa normal.

Volia escriure-vos un resum de tot el trajecte, de fet tenia ja bona part escrita quan Blai publica la seva bitàcola del viatge. No m’agrada massa aquesta forma de contar les nostres aventures, però vaja, no anava a contar una altra vegada el mateix, tenint en compte que compartim gran quantitat de visitants, així que ho vaig deixar estar.

Pel que fa a la resta de coses de la llista, o no he tingut temps, o no he tingut ganes. Però n’he fet d’altres.

El primer que vaig fer en tornar del viatge va ser posar-me a pintar el portàtil. Aquesta vegada l’he pintat de negre i ha quedat bastant bé (almenys queda més net que pintat de blanc…). Després de quasi carregar-me’l a l’hora de tornar-lo a muntar (no s’encenia per culpa de no estar ben posada la memòria RAM i m’he carregat una de les dues antenes WiFi), ja està operatiu de nou. Ara amb Debian instal·lat (abans utilitzava ArchLinux que em va agradar molt, però tenia ganes de provar Debian) i sense el problemes de sobreescalfament que tenia abans (vaig netejar el ventilador conscienciosament). D’entorn d’escriptori utilitze el XFCE, que es molt lleuger (no tant com l’OpenBox) i és quasi tan complet com el GNOME.

Després m’he dedicat a fer frikades vàries: he fet alguns problemes de Google Code Jam de l’any passat. El dia 2 de setembre comença la fase de classificació. L’any passat la vaig superar (sols havies de fer un problema), però no em vaig ni presentar a la primera ronda. Enguany ja veurem; he intentat seguir on havia deixat el Wodax, però m’he adonat que tenia algunes errades, així que he tingut que replantejar-me algunes coses; i m’he posat a refer el programa que vaig presentar per al Concurs d’Algorísmica de l’assignatura d’Estructures de Dades i Algorismes. El guanyador em va passar el seu codi i la seva memòria, vaig llegir la memòria i m’he posat a desenvolupar l’algorisme que utilitzava. I deixant les frikades, aquests dies he estat recollint ametles dels arbres que envolten ma casa.

Total, que ja ha passat un estiu mes i d’ací no res comença el nou curs. Jo demà ja me n’aniré cap a València per començar a arreglar-me l’habitació, fer el papeleo corresponent a la facultat, començar amb reunions i prepara-me per al començament del nou curs: tercer (collons tu, això ja és l’equador de la titulació!). Ja tinc ganes de començar el curs. Ho admet, m’il·lusione com un xiquet. Però de les expectatives d’aquest nou curs ja parlarem un altre dia, que avui el post ja se m’ha quedat prou llarg.

Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].

Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.

Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.

Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.

Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.

Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.

Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.

Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.

Llavors podem distingir tres raons.

• Fonètica: Es pronúncia blok.
• Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
• Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.

I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:

Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).

Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:

Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.

[...]

També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.

I de la tercera diu:

El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.

Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.

En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.

S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.

I vosaltres què opineu?

—

[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).

[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.