Això és el que em sembla que a vegades fan els filòlegs catalans que s’encarreguen d’incorporar noves paraules al lèxic d’aquesta, la nostra estimada, llengua. La discussió que avui ens ocupa, i que a molts de vosaltres no us deixarà indiferents (per ser catalanoparlants i per tenir un bloc) és la de bloc contra blog.
Fins fa un a parell d’anys sempre havia utilitzat el terme blog per referir-me a una “pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s’actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos” [1].
Però amb la popularització d’Internet i tot això de la Web 2.0 la comunitat catalanoparlant a Internet anà augmentant i prompte aparegueren veus que consideraven el terme blog incorrecte i proposaven utilitzar el mot bloc en el seu lloc.
Quan vaig veure que companys bitacolers més entesos en aquests temes (Blai, Sergi) començaven a utilitzar el terme bloc en lloc de blog em vaig dir: “Xe, si ells diuen que és bloc llavors és que així serà. I no anaven mal encaminats. Ni bloc, ni blog estan recollits en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (perdoneu però jo l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no me la trague i menys encara després d’acceptar perles com barco o toldo), però bloc sí està recollit pel Centre de Terminologia, un organisme depenent de l’IEC.
Per què s’adoptà aquest terme, és el que jo em pregunte. La paraula blog prové de la contracció de la paraula anglesa weblog. Un log és literalment un diari. Per exemple, un logbook és la paraula anglesa que descriu un quadern de bitàcola o el diari de navegació complet de l’embarcació.
Tota la terminologia referent a la Web està molt relacionada amb la navegació. Naveguem per la Internet (de l’anglès to surf, però no surfegem!), utilitzem un explorador (en anglès to surf també significa explorar)… Amb la popularització de la Web arribaren els diaris, generalment personals, a Internet i seguint amb el llenguatge mariner començà a utilitzar-se el terme weblog per referir-se a aquest tipus de pàgines web.
Bé, ja sabem d’on prové la paraula blog. És un préstec de l’anglès. Per què no traduir-lo? Ho hem fet amb moltes altres paraules. Per exemple, seguint en l’àmbit de la informàtica, tenim les paraules programari i maquinari per referir-se al software i al hardware. Però la veritat és que moltes s’han traduït de manera desafortunada, com ara, pirata informàtic per hacker, o llibreria, en l’àmbit de la programació, per library. I crec que bloc hauríem d’afegir-lo a la llista.
Quines justificacions donà Termcat per adoptar bloc? Llegisc en un article de Gabriel Bibiloni, del qual parlaré després, que cita de la pàgina web del Termcat.
Pel que fa a la nova solució adoptada (bloc), es tracta d’una adaptació fonètica de la denominació anglesa blog i respon, alhora, a una imatge metafòrica del terme, ja que el concepte es refereix a una pàgina web que funciona com una mena de bloc de notes. La forma bloc ja té ús i força acceptació entre els usuaris d’aquest tipus de pàgines web.
Llavors podem distingir tres raons.
- Fonètica: Es pronúncia blok.
- Semàntica: Un blog és una espècie de bloc de notes.
- Acceptació: El terme bloc és més utilitzat pels catalanoparlants que blog.
I què és el que diu el senyor Bibiloni sobre aquestes tres raons? De la primera diu:
Del punt de vista de la fonètica, l’adaptació hi és necessàriament, perquè en català tota consonant oclusiva final es realitza com a sorda i, per tant, el nostre mot es pronuncia blok tant si s’escriu bloc com si s’escriu blog. Una altra cosa és l’adaptació gràfica, i aquí cal dir que les paraules procedents d’altres llengües acabades en -g mantenen aquesta consonant en la seva forma gràfica catalana (buldog, gag, grog “beguda”), igual que les paraules derivades d’ètims llatins o grecs amb aquesta consonant final (mag, pedagog, demagog, biòleg, pròfug).
Del segon argument del Termacat, Bibiloni diu:
Si es tracta de substituir el mot anglès per un de català preexistent cercant una equivalència en el significat, l’adopció de la paraula bloc (com es podria adoptar diari, llibreta, bitàcola o qualsevol altre mot semànticament relacionable amb weblog) és possible, però és també molt problemàtica. Sobretot perquè aquesta adopció resta perversament embolicada amb la qüestió de l’adaptació gràfica (dolenta) del terme internacional, del qual, tanmateix, no podrem fugir.
[...]
També perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’Internet.
I de la tercera diu:
El darrer argument és completament extralingüístic i no mereix gaire atenció. Simplement crec que s’ha de lamentar que un fet com aquest hagi estat decisiu a l’hora de prendre la determinació. Si la terminologia s’ha de fixar pel mètode de la consulta popular anam ben servits.
Jo m’haguera centrat més en la diferència entre un blog i un bloc de notes per refutar el segon argument, però vaja, tampoc sóc filòleg[2]. Un blog permet, generalment, la interacció entre l’editor i els lectors, cosa que no permet un bloc de notes. I tornant al símil de la navegació, una bitàcola de navegació és molt més que un simple bloc de notes.
En fi, la cosa no ha acabat encara i en la Viquipèdia fins fa ben poc la discussió encara anava en marxa. Per la meva part, crec que tornaré a utilitzar el terme blog.
S’ha de procurar adaptar les paraules a la llengua pròpia, i millor encara, buscar equivalències, per tal de no perdre requisa en la nostra llengua, però crec que a vegades s’abusa a l’hora de buscar diferències en els termes per tal de diferenciar-se de la resta.
I vosaltres què opineu?
—
[1] Definició del terme bloc referit a l’àmbit d’Internet i la Societat de la Informació segons el Centre de Terminologia (www.termcat.cat).
[2] A vegades pense que els encarregats d’escriure els diccionaris deurien consultar amb els experts amb el tema a l’hora de definir paraules tècniques i científiques. Per exemple, la definició d’esteganografia que es pot trobar en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és incorrecta, ja que la tracta com un sinònim de criptografia i són tècniques ben diferents. Vaig enviar un correu al Departament Lexicogràfic de l’IEC i em digueren que ho tindrien en compte per a pròximes revisions del Diccionari, però ja veurem si l’ego pot amb ells.
La ciència en Espanya no necessita tisores
Alguns ja ho sabreu, altres haureu sentit alguna cosa i alguns no tindran ni idea ni els importarà massa: El govern espanyol reduirà un 15% el pressupost del Ministeri de Ciència i Innovació. Serà el Ministeri que més el veurà reduït. I encara tenen sort, en un principi es parlava del 37%!
La resposta de la comunitat científica espanyola no es feu esperar, de seguida posaren el crit al cel i la notícia del descontent arribà a molts mitjans de comunicació. Possiblement per això passaren del 37% al 15%, dic jo…
El més curiós de tot és que el PSOE havia promès que augmentaria el pressupost destinat a Investigació, Desenvolupament i Innovació (I+D+I) un 25% cada any i que fa unes setmanes deia que Espanya “ja era un país de ciència” situant-se en la novena posició mundial en quant a producció científica.
Va sorgir en la xarxa una iniciativa de proposta a aquests retalls del govern. L’objectiu per al dia d’avui era que cada blogaire que volguera protestar escrigués una entrada donant un motiu pel qual no deuria retallar-se el pressupost en I+D+I. Jo voldria centrar-me amb la primera I: la investigació. I en particular a la investigació de ciències experimentals (Física, Química, Biologia, Geologia…).
Un no pot deixar de meravellar-se davant les sorprenents conclusions que extreuen algunes meravelloses ments, a partir de l’observació i el raonament. Conclusions que ens ajuden a explicar i entendre fenòmens que són ben quotidians, però que simplement no som capaços de percebre’ls. Quan un es posa a pensar sobre certes conclusions, no pot evitar pensar que vivim en un lloc ben estrany i curiós.
Quin benefici (econòmic) es pot treure d’açò? A priori cap ni un. I possiblement per això no són massa els que es dediquen a estudiar els fenòmens naturals ni són massa les inversions privades en aquest sector. Però qui ens descobriria aleshores eixos fenòmens per a que puguem meravellar-nos del nostre entorn? Necessitem que la ciència teòrica, per dir-ho d’alguna manera, es financi amb capital públic, per a que no puga ser coaccionada, manipulada ni amagada.
I no oblidem, que a banda d’obrir-nos les portes a noves explicacions per als fenòmens que regeixen el nostre present i futur, també són essencials per a que altra gent puga aplicar-les per resoldre un problema en concret. O com haguérem llançat satèl·lits de telecomunicacions sense les lleis de Newton?
Per a que l’Home no deixe mai de créixer en el seu coneixement sobre el seu entorn i per a que no deixe mai de meravellar-se d’aquest, no són necessàries unes tisores en la ciència. I molt menys en Espanya, que no veu un Nobel des de Severo Ochoa (i no oblidem que s’havia nacionalitzat nord-americà).
La ciència en Espanya no necessita tisores
Arxivat en: Geek, Jo, No comment, Reflexions