… Però el temps segueix esplèndid per ací. Això sí, amb l’arribada de la tardor, el final de la internship es veu cada dia més a prop. I és que em queden dues setmanes per a acabar la meva feina a Google! Però ja hi haurà temps de lamentar-se del final quan arribe, no volem començar massa prompte amb això.
Ja us vaig avançar al final de l’última entrada que setembre semblava que seria millor que l’Agost. I no ha defraudat. Vaig rebre la visita d’Anna, que m’ha fet companyia durant més de vint dies, em vaig traslladar a San Francisco durant la seva estància i puc dir que la ciutat és molt millor que Silicon Valley en quant a les activitats d’oci que ofereix. També està més plena de gent rara i em sembla en general molt millor ciutat que San José, i això que San José és més gran. Això sí, la humitat que hi ha és considerable i fa molt més fred allí que en la Vall. A mode d’anècdota, boira tan espesa com la que vaig veure allí pels matins i a boca de nit no l’havia vista mai, ni en Estocolm.
El primer cap de setmana, aprofitant que el dilluns 1 era el Labor’s Day (el dia del treballador als Estats Units, vaja), vam aprofitar per visitar el poble de Sausalito, a l’altra banda del Golden Gate Bridge d’on es troba San Francisco. El poble, que serà com Pedreguer de gran (poc més de 7000 hab., per als que no teniu el plaer de conèixer-lo), viu del turisme que es desplaça des de San Francisco a veure el port de iots, les vistes de la Badia i les seves cases flotants, ocupades antany per artistes i bohemis que fugien de la gran ciutat. Ara és, però, la llar de rics, pijos i turistes. Em va recordar al 2008 quan vam visitar el poble de Bellagio, a la vora del llac Como, a Itàlia.
Sausalito per Calim*, en Flickr.
El següent cap de setmana va tocar una visita a Los Angeles. Oh, yeah. La ciutat més gran de Califòrnia i la segona dels Estats Units. Però la ciutat de Los Angeles no és res sense la seva àrea metropolitana, que abraça entre altres les famoses ciutats de Beverly Hills o Santa Monica. En total, 12.828.837 residents, sense contar turistes, tots (o quasi tots) amb la seva caseta unifamiliar, amb jardí al davant i pati al darrere. En definitiva, una ciutat amb una extensió impressionant. Ja m’havien advertit, que a Los Angeles, sense cotxe aniria fotut, així que vam alquilar un cotxe per desplaçar-nos per allà.
Faré un xicotet punt i a part per al cotxe. Era de canvi automàtic i al principi se’m feia estrany conduir-lo. Especialment, això de tenir sols dos pedals i tenir la mà dreta lliure. Però la veritat és que al final li vaig agafar gust i tot al canvi automàtic (que els meus amics admiradors de la conducció em perdonen) per la senzilla raó de tenir una cosa menys de la que preocupar-te a l’hora de conduir. I creieu-me, quan no conduïsc el meu cotxe i vaig per un lloc desconegut, jo tinc MOLTES preocupacions (pregunteu-li a Anna, que ha d’aguantar el meu humor).
La segona cosa que volia comentar, no sobre el cotxe, sinó sobre el lloguer, és que les companyies de lloguer són unes p*tes. Els preus que publiciten no inclouen cap segur, així que si voleu anar coberts heu de contractar un segur a banda. I si sou tan paranoics com jo, i voleu cobertura total, el segur acaba costant-vos molt més que el cotxe. Així i tot, no és car en comparació a Europa, però simplement toca els nassos això de veure un cotxe per 10$ al dia, i que acabe costant-ne 40$.
Sobre Los Angeles, dir-vos que és una ciutat per a visitar-la en tres o quatre dies, i prou. Perquè una vegada has vist el Passeig de les Estrelles, alguna mansió de Beverly Hills i les platges de Santa Mònica, Venice o Malibú, ja pots pegar a fugir d’allí. No té especialment massa coses per a veure. Nosaltres vam estar per Beverly Hills, incloent el súper-pijo carrer de Rodeo Drive (famós per l’escena a Pretty Woman), la platja de Santa Mònica, que és on gravaven la sèrie Baywatch (Los Vigilantes de la Playa, vaja), ens vam fer algunes fotos per Hollywood Boulevard on està el Passeig de les Estrelles i el teatre Kodak (que ara es diu Dolby Theatre, perquè Kodak està de capa caiguda), vam anar fins un embassament des d’on es podia veure perfectament el cartell de Hollywood i vam donar una volta curteta per Venice Beach l’últim dia abans de marxar.
Hollywood Reservoir per Scott Baggett, en Flickr
A mi, el que més em va agradar va ser la reserva des d’on vam veure el cartell. Comptava amb camins per passejar (hiking, que li diuen ací) i molt bones vistes. També la platja Santa Mònica em va agradar i em va recordar al David Hasselhoff i a la Pamela Anderson fent de les seves per allà. M’haguera agradat veure més estona la platja i els canals de Venice, que estan pel voltant. Malauradament, quan vam arribar ja era molt fosc i quedaven sols ionkis, sense-sostres i algun turista desprevingut com nosaltres.
També dir-vos, que a Hollywood Boulevard vam poder viure una autèntica experiència americana que incloïa, entre altres coses, policies acordonant una porció del carrer, gent desconcertada entrant a les tendes per contemplar el panorama, la policia més tard desallotjant les tendes per la porta del darrere i molts cotxes de policia arribant a la zona acordonada. Però bé, segurament això seria una circumstància eventual i tampoc vull donar-vos una mala imatge de LA, que segur, no és mereix.
Queden encara algunes coses per contar, així que: “Continuarà…”
